Cotxet vs. motxilla

En un dels nostres viatges a Egipte, on venien el nostre fill amb 5 anys i la nostra filla de 18 mesos, fins el darrer moment vam estar dubtant si prendre cotxet o motxilla per transportar la nena. Finalment (i en contra de tots els nostres principis) vam optar per ambdós.


El cotxet: Si bé ja havíem estat en diverses ocasions en aquest país i ja teníem clar que precisament no és un model de supressió de barreres arquitectòniques, vam optar pel cotxet per tal que la nostra filla pogués fer alguna becaina, sobretot a l’hora de sopar. Un error, és clar, perquè normalment aguanta més que nosaltres (i ho poden confirmar alguns dels companys de creuer...).



La motxilla: el tema de prendre una motxilla va sorgir de casualitat. Quan eren nadons havíem tingut una motxilla de Baby Björn que mai ens va resultar gaire pràctica ja que ens donava molta calor tan als grans com als petits i mai ens vam plantejar comprar una altra motxilla quan ja no els servia la que teníem. Les motxilles per nens a partir de 10 kg. resulten “aparatoses” si no ets un apassionat del trekking i només les utilitzes de manera puntual. Però una bona amiga acabava de comprar una motxilla que li havien recomanat i ens la va oferir pel viatge.
.
.
L’el·lecció “in situ”: va ser senzilla. El cotxet ens el van perdre a l’aeroport d’Aswan en el vol d’anada... O sigui que vam tirar de motxilla tot el viatge i, francament, va anar perfecte. Tant que mai més hem tornat a prendre cotxet de viatge (però també cal considerar que els nostres fills ja caminen, quan es va amb nadons és una altra història).

El resultat: la motxilla ens va anar tan bé que l’hem acabat comprant, és una meravella: lleugera perquè és tota de tela, molt còmoda en descarregar tot el pes de la criatura a la cadera i no a les espatlles, uns 90€ de preu de compra i, sobretot, la criatura pot anar a davant, darrera o de costat i es pot plegar i guardar en la bossa de mà que portem normalment. Per si a algú li interessa, és de la marca Ergo Baby i nosaltres la vam trobar al Toys‘r’us.



Del cotxet mai més no en vam saber res, malgrat la reclamació que vam fer a l’aeroport d’Aswan (a les 3 de la matinada i amb l’ordinador espatllat). Va ser una llàstima perquè era un cotxet que ens havia donat un rendiment fantàstic ja era lleuger, la criatura podia dormir-hi totalment horitzontal i protegida del sol i amb un preu d’uns 150€. Era el model Lite Way de Chicco i pels motius abans esmentats era infinitament millor que qualsevol Mclaren.

Algun dia Egyptair ens pagarà aquests 150€ del cotxet i ens n’anirem a sopar amb el nostre agent de viatges de capçalera, que s’ho ha guanyat de sobres...

Juliol 2010. El callejón de los milagros

EL CALLEJÓN DE LOS MILAGROS
Naghib Mahfuz
Col·lecció Las Otras culturas
Ed. Alcor
Origen: Biblioteca pública

De vegades em forço a que m'agradi algun autor, suposo que per alguna idea preconcebuda que en tinc, i no acabo de lograr que m'agradin les seves obres, bastant destacable és la meva insistència sobretot amb en Terenci Moix i n'Orhan Pamuk. Aquest llibre, però, és un triomf per mi després d'haver intentat llegir "Hijos de nuestro barrio" i no haver-ho aconseguit. Havia llegit d'altres llibres com "Akhenaton" i "Rhadopis. Una cortesana del Antiguo Egipto", però no em van semblar cap meravella.

Però aquest llibre em va acompanyar al viatge a Egipte d'aquest any on, tot i que no vaig tenir gaire ocasió de llegir, vaig saborejar-lo infinitament i, després d'haver visitat el barri islàmic de Cairo, vaig acabar-lo en tornar del viatge recordant cada sensació d'aquest barri descobert de nou en aquest viatge. Tot i que es situa durant la segona guerra mundial, els personatges són d'una vigència captivadora i la profunda descripcio de l'univers proper del "Callejón Midaq" es repeteix en cadascuna de les fotos que vam fer en aquest barri islàmic, una vertadera joia per descobrir en aquesta ciutat.

Pobrets, allà te'ls emportes?

No ens agrada gens aquesta pregunta...i tenim per costum contestar-hi: és que allà també hi ha nens i, fins i tot, hi neixen!

Contràriament al que pugui semblar lògic, i parlant per experiència, ens va resultar més complicada la logística d’un viatge al Delta de l'Ebre que la d’un viatge a Egipte. Tot depèn de la planificació. Perquè viatjar amb nens, mentre aquests són menuts, implica planificar alguns detalls i, sovint, tendim a planificar menys quan anem a prop.

Amb els nens hem anat de camping, a hotels de 5 estrelles, de creuer i a hostals força senzills i n'hem après que ells s'adapten a moltes condicions, però que hi ha uns mínims que cal respectar. En el nostre cas el més important a respectar han estat els horaris dels dinars i les migdiades, en canvi els nostres fills han resultat molt flexibles pel què fa als esmorzars i sopars. Però els casos particulars són infinits i això és només el que a nosaltres ens ha funcionat.

Anar d’aventura no és igual que anar a l’aventura.
Per tant, a l’hora d’escollir el destí de les vacances, a casa impera el criteri dels adults i no busquem un “destí familiar” perquè, realment, tots ho són, no? Els nens potencialment s’ho passen bé a tot arreu, només hauriem de ser capaços de trobar allò que els pot divertir en cada indret.

A part dels mitjans de transport i l'allotjament, des que anem amb nens intentem planificar "activitats" per matins i per tardes. Abans de marxar ens preparem una llista de coses i llocs que voldríem fer o visitar i els agrupen en funció de si és millor anar-hi pel matí o per la tarda, però sense situar-ho en dies concrets. Un cop al destí anem decidint quin "paquet" farem cada dia, en funció del cansament, la calor i les mil variables que es poden donar en un viatge.

Tot això implica una extensa tasca de documentació, que a mi m’apassiona i el meu company simplement detesta. Les meves principals eines a l’hora de planificar sortides són alguns fòrums d’internet i guies de viatges. Deixo uns links dels meus predilectes, però aquest tema es mereix ben bé una entrada pròpia. Queda pendent.

Fòrums de viatges
http://www.losviajeros.com/

Guies de viatges
Lonely planet: ben documentada sobretot si el que vols és anar per lliure
Time Out: l'hem descobert recentment, és excel·lent i molt econòmica. Més centrada en l'oci, però les recomanacions de restaurants i els plànols són de les millors.


Crítiques i opinions de viatgers:
Trip advisor: una mina, molt útil. Hi hem publicat algunes entrades.

Booking: les opinions són breus, però útils.
Llibreries especialitzades
Altair: si em perdo, em trobeu allà....la meva ruina.

Viatjar amb nens no és fàcil...

I no et dóna opció a l'avorriment...

Està clar que viatjar amb nens no és millor que viatjar sol o en parella, simplement és molt diferent. Segurament és menys còmode, la improvització sovint es veu coaccionada i hom no pot gaudir d'un te i una conversa tanta estona com voldria però compensa. Aquesta és l'eterna frase que diem aquells que tenim fills... que malgrat tot compensa.

Si hi ha un moment en què decideixes si viatjaràs o no amb els teus fills, amb tota probabilitat es produeix abans de ser pare. De fet, abans de passar per la paternitat, tots tenim unes idees molt clares sobre "el que farem quan neixi": des de viatjar molt o poc, alletar fins un determinat moment, portar-lo o no a l'escola bressol...fins que l'aparició del nou element de la família distorsiona la perspectiva, la transforma en fotografia en blanc i negre i s'obre el fantàstic capítol de la improvització.

Naturalment, els paràmetres que definiran la vida d'una família són infinits, des de la naturalesa dels propis pares i dels fills, els seus condicionants laborals, familiars, econòmics, religiosos... En fi, que generalitzar seria simplificar massa. Cadascú emprèn l'aventura de la paternitat el millor que pot. La nostra opció personal, malgrat tot, va ser viatjar amb els nostres fills i aquest blog neix a partir d'algunes experiències viscudes en viatges familiars amb la voluntat de treure ferro a la muntanya que suposa moure's amb nens.

Som una família inquieta, com el cul del Jaumet, i estem sempre fent alguna cosa o planificant la propera, però intentem fer-ho plegats perquè pensem que, si bé els nostres fills no recordaran moltes de les coses que hem fet amb ells de molt petits, el fet de moure'ns junts en ambients molt allunyats dels seus habituals i coneixent persones diferents els ajudarà com a persones per a entendre que aquest món en el que estem és molt divers.

Per aquí podeu trobar els viatges que més il·lusió ens fa de narrar i que més ens agradaria que gent com nosaltres (parelles joves amb fills) s'atrevissin a fer, però també hi ha d'altres activitats com excursions a peu o en bicicleta que també ens diverteixen i que les gaudim fent-les plegats. Us animo a tafanejar per la columna de la dreta on hi ha els que, de moment, hem tingut temps d'explicar.


Egipte 2010. 05 Cairo Copte

26.06.10 Dissabte

A la planificació inicial, la visites del dissabte havien de ser pel Cairo Islàmic i les visites al Barri Copte estaven previstes pel diumenge per la oportunitat que suposa poder veure una litúrgia ortodoxa en viu. En la nostra anterior visita, el mes de març de 2007, va coincidir en diumenge i va ser molt interessant i ens hauria agradat repetir-ho amb els nens i els meus pares.

Malgrat això, el dia anterior ha estat cansat i amb el sopar a El Azhar Park hem anat dormir força tard i volíem estar al 100% per veure el Cairo Islàmic, un dels principals motius que m’impulsaven a tornar a Cairo aquesta vegada. Per tant, decidim canviar l’ordre de les visites considerant que el dia al Cairo Copte és més lleuger i reservem forces per a l’endemà.

07:30 Matinem una mica

Tots cansats però amb moltes ganes de veure coses noves, esmorzem al fantàstic buffet amb tota calma i parlem una mica dels plans del dia. Els meus pares es deixen portar i es mostren una mica encuriosits pel fet d’anar en Metro. Ens truquen de l’agència per confirmar l’hora en què recolliran els meus pares per anar a veure l’espectacle de Llum i So a les Piràmides.

El metro de Cairo a l'estacio de Mar Girgis
09:00 Metro de Cairo

El Metro de Cairo és l’unic que hi ha en tot el continent africà i, entre els turistes de viatges organitzats i els fòrums de viatgers, s’en parla com si fos el “Triangle de les Bermudes”. Puc confirmar que no és pitjor que altres metros que hem utilitzat en ciutats Europees.

Té dues línies que donen un gran abast al territori i l’únic “inconvenient” d’aquest metro per als turistes que s’allotgen al centre és que l’únic trajecte que té una mica d’utilitat és de l’estació de Sadat (situada a Midan Tahrir) fins a la de Mar Girgis (Old Cairo o Barri Copte). És un curt trajecte de 10 minuts que en taxi suposaria més de mitja hora i resulta còmode i pràctic. A la resta de destins eminentment turístics no hi ha parades de metro properes.

Fa anys que es parla de la construcció d’una nova línia, la qual es troba ja grafiada en tots els mapes i plànols, i serà fantàstica per a visitar la ciutadella, Khan-al-Khalili, etc. Però quan preguntes a algú quan falta perquè la obrin, la resposta és invariable: l’any que ve. Exactament la mateixa resposta que quan hom pregunta pel nou Museu a les Piràmides.

A continuació poso un plànol del metro que he tret de http://www.johomaps.com/ que m’ha semblat interessant pel fet d’ésser bilingüe (àrab i anglès). No hi ha grafiada la tercera línia…. Però fins que no existeixi realment no em sembla útil de grafiar-la per evitar confondre als possibles visitants.




Plànol bilingüe del Metro de Cairo
font: www.johomaps.com

A l’estació de Sadat, sota la plaça Midan Tahrir, el vestíbul del metro és enorme (i molt útil a l’estiu per creuar la plaça fàcilment, a l’ombra i sense posar el cos en perill en creuar el carrer) i els indicadors estan en àrab i anglès. Cal comprar els bitllets a les guixetes i el preu és 1LE per als adults i 0,5LE per als nens (no està clar a partir de quina edat paguen) i no suposa cap mena de dificultat més enllà d’entendre que als egipcis els costa força fer cua d’una manera endreçada. Cal conservar el bitllet fins la sortida perquè s’ha de tornar a introduir al torniquet per poder sortir i no és possible quedar-se’l com a record perquè se’l “menja” la màquina.

Els trens normalment són de 6 vagons i els dos primers són exclusivament per al sexe femení, la resta són mixtes. En entrar al vagó els meus pares s’han sorprès molt pel fet de veure que dos senyors s’aixequessin i cedissin el seu lloc per tal que la meva mare i el meu company amb la nena a la motxilla poguessin seure. Com ells mateixos han dit: “Feia vint-i-cinc anys que no veia això”.

La sortida de l’estació de Mar Girgis està just davant de la porta per accedir al Barri Copte de Cairo, només cal creuar el carrer, tal com s'observa a la fotografia.

A l'esquerra: estació Metro Mar Girgis
A la dreta: Barri Copte
 
09:30 Barri Copte o Old Cairo

Malgrat que actualment gairebé el 90% de la població a Egipte és musulmana, aquest país va ser cristià durant la dominació romana i el Barri Copte es situa sobre les runes de l’antiga fortalesa de Babilònia del segle III.

L’horari d’obertura a tots els llocs de culte és de 9:00 a 16:00 i l’entrada és gratuïta, excepte en el cas del Museu Copte, on es paga una entrada de 40LE i el seu horari és de 9:00 a 17:00. És permesa l’entrada a les esglésies durant el culte dels diumenges, però cal fer-ho, òbviament, amb tot el respecte i silenci que l’ocasió mereix.

En la nostra primera visita anàvem acompanyats d’un guia, un noi musulmà que ben poca cosa ens va explicar i, a més, no va gosar entrar a cap de les esglésies. Ens feia una breu explicació a l’exterior i ens deia “tiempo libre para visitar y hacer fotos, hay poco que ver, en quince minutos nos vemos”. Vam sortir decebuts, en certa manera, per no poder visitar un lloc tan interessant amb la calma que mereixia i teniem molt clar que quan tornéssim ho faríem al nostre propi ritme.

Església Suspesa o de la Verge Maria
Construïda sobre la Porta de l’Aigua de l’antiga fortalesa romana de Babilònia és datada de l’any 690, però es creu que es fonamentà sobre un temple anterior del segle III. S’accedeix a través d’un pati ornat amb rajoles amb formes geomètriques amb una filera de palmeres fent filera just al centre i fins l’inici de les escales d’accés al temple, on hi ha uns curiosos quioscs on es poden comprar CD’s de música litúrgica i làmines dels darrers popes ortodoxos.

La nostra visita al pati i al temple s’ha produït entre les obres que hi estan fent i, per tant, ho hem vist tot cobert per una espessa capa de pols o de plàstics… Malgrat això, la coberta d’aquesta església, de fusta i amb la forma d’una barca invertida, és igualment impressionant, igualment l’iconostasi darrera el qual hi ha l’altar major on es produeix la litúrgia, el millor d’Egipte segons es diu. Resulta molt curiós de veure la columna de basalt negre entre les altres onze de marbre blanc, Judes Tadeu entre els apòstols segons diu la història.

Església de Sant Jordi
En realitat es tracta del recinte d’un convent on encara hi ha unes quaranta monges i només es visita la gran sala i una petita capella en un nivell inferior que s’accedeix des de l’exterior. Es creu que es construí com a palau dels mamelucs i, posteriorment durant el segle XV, transformat en temple cristià.

Jo crec que Sant Jordi és el més reivindicat en molts llocs, tothom ens el fem nostre… a Catalunya…a Turquia… a Egipte… En fi, que jo vaig néixer el dia de Sant Jordi i també el reivindico, doncs.

S’accedeix a la gran sala circular a la part superior d’un llarg i monumental tram d’escales i l’altar major té un icon de Sant Jordi, amagat darrera l’iconostasi. En la nostra visita de l’any 2007 vam poder accedir durant la litúrgia a tota la planta circular de la sala gran. En la visita d’enguany, únicament l’hem poguda veure des de la cadena situada a uns tres metres de la porta d’accés.

En sortir, i baixar un nivell per les escales exteriors, hem entrat en una petita capella amb tota mena d’objectes artesanals dedicats al Sant i on, també, s’exposa la columna on es diu que l’hi van decapitar.



Monestir de Sant Jordi
Sortim del recinte per tornar-hi entrar al cap d’uns metres, fent camí cap a la Sinagoga. Els carrerons d’aquest barri estan nets i cuidats, amb llibres en venda exposats a les parets i una macrobotiga de souvenirs que fa por de veure: pel tamany i pels seus preus!

En aquest carreró d’accés hom pot entrar al pati del Monestir de Sant Jordi i accedir a la Sala amb una porta impressionant d’aproximadament 7 metres d’alçada. Aquí es fa el “ritual de l’encadenament”, on els creients es poden envoltar d’unes cadenes que simbolitzen l’encadenament del Sant. Hi havia alguns turistes encadentant-se i fent-se fotos i, també, creients de veritat fent el mateix ritual.

Ritual de l'encadenament


Com a dada pràctica, val a dir que en el pati d’accés hi ha uns lavabos públics que cal tenir en compte per ser els únics de tot el recinte.

Església de Santa Bàrbara
Petita església amb forma de basílica romana que vam veure rapidet.

Església de Sant Sergi
Data del segle V però ha sofert diverses reconstruccions i és famosa per ésser el lloc on, segons la llegenda, es refugià la Sagrada Família en la seva fugida. Actualment s’ha restaurat aquest amagatall, una petita cripta situada sota l’altar major i tancada durant la nostra visita.



Sinagoga Ben Ezra
Després de recórrer uns carrerons arribem a l’accés d’aquest temple situat darrera de l’Església Suspesa. Per accedir-hi cal passar un parell de controls de seguretat força incòmodes i no hi és permès de fer-hi fotos. En tot moment hi ha un vigilant dins la sala del temple “controlant” els visitants.

Es fonamenta sobre una església cristiana del segle VIII i es construeix en honor al rabí del mateix nom, al seu interior es pot observar la forma de basílica romana, decoració d’arabescs florals i figures turques. Després de la darrera restauració ha deixar d’ésser un lloc de culte.

Cementiri copte
En sortir de la Sinagoga i davant l’accés de l’Església de Santa Bàrbara uns guàrdies ens indiquen la direcció per veure un cementiri copte just al final del carrer. Ens sembla una idea interessant perquè en la darrera visita ningú ens en va parlar. Ens hi apropem, passem la tanca i veiem el terrible estat en què es troba…


Impressionant, el cementiri copte.


11:30 El descans del guerrer
Just abans de visitar l’església suspesa, a primera hora, hem vist una cafeteria al peu de les escales d’accés i ha arribat el moment de seure i prendre quelcom fresquet mentre la meva filla menja una mica, un potet en aquest cas perquè anem veient que se’ns farà una mica tard per al seu dinar si esperem a fer-ho plegats.

Demanar que t’escalfin un potet pot ser de les operacions més complicades i surrealistes que es poden produir. El nostre costum de posar-los 30 segons al microones no es pot posar en pràctica perquè, simplement, no en tenen enlloc, de microones. En aquesta ocasió ens han posat el potet dins d’una petita palangana plena d’aigua calenta de la cafetera. Hem esperat una estoneta, fins que la paciència ho ha permès, i la nostra filla se l’ha menjat simplement tebi, però amb molt de gust. Mentrestant hem pres cincs refrescos per 50 LE.

La visita no dóna per molt més, el calor comença a ser important, els nens i els avis estan força cansats i, per tant, queda pendent el Museu Copte per un futur viatge, segons diuen un gran museu, amb peces importants, recentment renovat i ben il·luminat. Queda pendent.

La zona de l'andana reservada a les dones
13:30 Dinar a Abou Tarek
En agafar el metro de tornada ens situem en el lloc adequat per als vagons mixtes i un policia ens insisteix que allà no és el lloc correcte i, en arribar el tren, ens fa pujar en els vagons femenins. Encara dubtem si va ser un “excés de zel” en la seva tasca per protegirnos (no sabem ben bé de què) o per fer-se el graciós. Sigui com sigui, les dones del vagó ens miraven simplement extranyades i el trajecte no va tenir cap altre tipus d’incident ni anècdota.


Abou Tarek al carrer Champollion
Els meus pares ja anaven avisats que el dinar seria en “un lloc autèntic” i que, malgrat que està a tocar del centre, es situa en una zona poc turística. Però igualment, només mirant-los la cara mentre ens apropàvem, es podia llegir clarament “on carai ens porten ara?”.

Tal com ja he explicat a l’entrada corresponent a Bars, restaurants i pastissos, té la fama (merescuda o no) de fer el millor Koshari de Cairo. Per la meva part, encara no n’he trobat que m’agradi més, però segurament es tracta d’una etiqueta que se li va penjar fa temps.

M’agradaria fer un parèntesis sobre com vam descobrir aquest lloc en el nostre anterior viatge amb els nens, el juny de 2009.

Estàvem fent un te a la cafeteria del temple de Luxor amb el nostre guia i amic Ahmed mentre esperàvem que la resta del grup tornés del “tiempo libre para fotos”. La conversa va anar derivant del cuscús a l’arròs amb llet, que li encanta al meu company i l’Ahmed ens va comentar que el millor arròs amb llet que ell mai havia provat estava a un local de Cairo que no podia recordar exactament el nom. Tot parlant de gastronomia, jo li vaig dir que m’agradaria molt tastar “l’equivalent egipci al pa amb tomàquet català”, és a dir, el menjar popular, ràpid, barat i sense complicacions… allò que el turista mai troba en els buffets dels grans hotels per ésser considerat “vulgar”. La resposta va ser molt clara i ràpida: KOSHARI. I el que també tenia clar és que el millor koshari de Cairo i el millor arròs amb llet el feien al mateix lloc, però seguia sense recordar el nom. Va trucar a un amic i li va confirmar: el lloc exacte és Abou Tarek, al carrer Champollion, just entre el museu egipci i Talaat Harb Street. I així va ser com el vam descobrir (i gaudir) el juny de 2009, però reservo les anècdotes per quan tingui temps de fer-ne l’entrada corresponent.

El mostrador de take-away de la planta baixa
Es tracta d’un restaurant de dues plantes. A la planta baixa, just a l’accés, hi ha un gran mostrador on es preparen raccions de koshari per a emportar i, si ho jutgem per la gentada i pel munt d’envasos, en fan moltes. El menjador es situa a la planta primera, els cambrers són molt amables i la comanda resulta d’allò més fàcil perquè només fan koshari, l’únic que cal és dir-li al cambrers quants en vols i de quin tamany.

Val a dir que el Koshari és un plat força nou, una causa de les mancances que a l’orient mitjà hi han hagut en determinats moments de la història, com molt bé explica en Salah Jamal a Aroma Àrab, un gran llibre de receptes i relats. Aquest plat té les condicions de “supervivència” necessàries: hipercalòric i, alhora, vegetarià. Es considera el plat nacional egipci, encara que també s’el·labora en altres regions de l’Orient Mitjà amb altres noms (mjadarah a Palestina, o mudardara a Síria).


Es considera un plat molt humil, que un amfitrió àrab mai oferiria a un convidat, excepte en el cas que que aquest darrer el sol·licités, el qual seria considerat un signe de mútua confiança. Per qui li interessi, deixo aquest link d’una recepta que he trobat a internet que sembla senzilla.
Mentre menjàvem el koshari se’m va ocórrer gravar un video dels meus pares i fills menjant-ne i cada vegada que el miro em provoca un riure increíble. El meu pare no suporta la majoria dels ingredients (pasta, arròs, llenties i ceba fregida) de manera que ho va ofegant estoicament amb la salsa de tomàquet i el vinagre d’all que serveixen a part com a condiment. La meva mare més o menys fa el mateix i, al mateix temps, els meus fills el devoren com si res… molt divertit.

La veritat és que, malgrat l’aspecte que pugui tenir, la combinació és agradable al gust. Puc dir, fins i tot, que m’agrada i el meu company també hi coincideix. Demanem unes raccions d’arròs amb llet pels postres i estan espectaculars. Per 5 raccions de koshari, 4 raccions d’arròs amb llet i 4 ampolles petites d’aigua ens cobren 70 LE (no arriba a 10€…). És un lloc molt recomanable i hi penso tornar tantes vegades com torni a la ciutat.

L’anècdota divertida es produeix en el moment que preguntem on és el lavabo (arriscat en aquest país, això dels lavabos….) i ens indiquen una porta al fons de la sala. El lavabo és un antic balcó transformat en aquest nou ús i la porta d’accés és el que devia ser la balconera, a la qual li han substituït el vidre per un mirall. De veritat que resulta curiós veure un inodor instal·lat en un balcó… això sí, hi ha un tancament d’alumini que garanteix que les inclemències del temps no afectin a l’usuari i, alhora, permeten unes bones visuals mentre hom l’utilitza.


De tornada cap a l'hotel
Tornem caminant fins a l’hotel en uns 15 minuts i fem una llarguíssima migdiada i sessió de piscina, obligatòria si volem mantenir la pau amb els nostres fills.


19:20 Sopar al Café Riche

A les 20:30 hem quedat amb l’agència que recolliríen els meus pares per anar a l’espectacle de llum i so a les piràmides i anem a fer un mos rapidet.

Ens decidim pel Cafè Riche, que es situa a Talaat Harb i queda molt a prop de l’hotel. El local està força bé, el menjar i el servei no tant. Piquem poca cosa i ràpid i els meus pares tornen a peu sols cap a l’hotel per anar a l’espectacle, que comença a les 21:30.



21:00 Pastissets a El Abd

Després de sopar decidim d’anar a donar una volta pel centre fins a la pastisseria dels nostres somnis: El Abd. Hauria de ser cita obligada per tots els visitants de la ciutat i per tots als qui li agradin els pastissets àrabs (baklava). Hi ha molta gent passejant, moltes famílies i parelles, que aprofiten la “fresca” (35ºC) del vespre per sortir a fer un tomb.

En arribar descobrim que han canviat alguna coseta respecte els altres anys… ja no hi ha el mostrador on et posaven els pastissets a granel!!!!! De manera que hem d’optar entre les diferents combinacions que estan preparades en safates i caixes de tots els tamanys. Comprem 2 caixes grans de 2 kg com a souvenir per la família i una safata petita de 0,5 kg per picar una mica aquests dies. Tot plegat ens costa 265 LE.

El més terrible ha estat carregar els 4,5 kg de pastissos fins a l’hotel perquè teníem moltes ganes de voltar i gaudir del bon ambient que hi havia… però els meus braços han arribat al seu límit elàstic.

Per tant, anem a desmitificar una vegada més: NO PASSA RES per passejar de nit per Cairo, ni per anar-hi amb nens, ni per menjar-hi i, fins i tot, hi ha gent extranya com nosaltres que gaudeix amb la combinació de tots aquests elements alhora.

Un petit consell per qui vagi a veure l’espectacle de llum i so a les piràmides: un cop comprada l’entrada i després d’haver passat el control d’accés, el públic normalment corre ràpidament cap a les cadires que fan de grades al fons d’una gran explanada. És molt bona idea, just passant el control d’accés, anar a la cafeteria que hi ha a la dreta, que té una terrassa elevada respecte del nivell de les grades. Es veu fantàsticament l’espectacle i, mentre el públic seu a les grades, tu estàs còmodament assegut en els seients de vímet bevent un fantàstic suc de mango. És un molt bon consell, posat en pràctica per mi mateixa l’any 2007 i pels meus pares just aquest dia.

Vida nocturna al centre de Cairo

Índex Egipte 2010

01 Per què una altra vegada al mateix lloc?
02 Dades útils
03 De bars, de restaurants...i de pastissos
04 Cairo faraònic: Saqqara i Dashur
05 Cairo copte
06 Cairo islàmic
07 Alexandria
08 Del Museu Egipci de Cairo a Luxor
09 West bank
10 Sunrise, sunrise
11 Despeses, compres... i regateig

Egipte 2010. 04 Saqqara i Dashur

Després d’arribar el dia anterior a Cairo amb el vol d’Egyptair de les 20:20, fer els tràmits de visat i canvi de moneda, recollida de maletes i l’obligatori embús circulatori, vam arribar a l’hotel Semiramis Intercontinental, el nostre hotel favorit al centre, cap a les 21:30. A aquelles hores poques opcions teníem per sopar amb dos nens molt cansats, dos avis força cansats i amb la perspectiva d’haver de matinar l’endemà. Tot i que la nostra opció habitual en aquestes situacions seria utilitzar el Room Service de l’hotel (molt recomanable), el meu company es va endur al meu pare a fer una primera “incursió gastronòmica” fins al Felfela Takeaway de Talaat Harb, a uns 10 minuts caminant.

Van tornar amb un koshari, alguns shawarmes i postres (39 LE tots) i vam sopar a la saleta d’una de les dues habitacions mentre els nens “feien cabanes” amb el munt de coixins que van trobar al damunt dels dos grans llits matrimonials de cada habitació.

** PD: El canvi mitjà que vam obtenir van ésser 1€ = 6,90 LE.

25.06.10 Divendres

Divendres és el dia festiu per a l’Islam i és important de tenir en compte a l’hora de planificar un viatge en països musulmans, tant en les seves implicacions positives (veure les seves dinàmiques familiars, religioses i d’oci) com en les negatives per al turista (molts comerços i monuments tancats i la lògica restricció d’accés als recintes de culte durant l’oració). Per tant, la planificació d’aquest dia consistia en visitar Dashur i Saqqara pel matí, que en tractar-se de destins eminentment turístics no hi afecta la festivitat religiosa, i passar la tarda a “El Azhar Park” i ésser testimonis de com viuen els egipcis la tarda d’un dia festiu.

07:00 Matinem
Tot i que des de l’agència insisteixen en despertar-nos una hora abans de la sortida, ja fa temps que hem descobert que val més posar el despertador abans per assegurar-nos que els nens es lleven amb calma, malgrat que els fem matinar una mica, i que poguem gaudir del buffet d’esmorzar del Semiramis, que és un dels millors que he viscut (de moment només superat pel del Conrad, també a Cairo). Malgrat tot això, no hem aconseguit que la nostra filla mengi res, ni tan sols el seu biberó… i això és molt extrany en ella. Just en sortir del buffet d’esmorzar, ha vomitat.

09:20 Piràmide Vermella a Dashur
En Wahid és un tipus entranyable que sempre que hem anat a Cairo ens ha fet de xofer de la furgoneta quan hem necessitat transport de l’agència, un dels luxes inapelables que hem tingut la sort de gaudir. No parla anglès ni nosaltres àrab, però mai no hi hem tingut problemes de comunicació, més aviat al contrari, sempre s’ha mostrat molt afectuós sobretot amb els nens.

Després d’un trajecte d’uns 40 minuts des de l’hotel arribem a Dashur, on cal passar un parell de controls militars rutinaris pel fet de ser turistes, comprar les entrades (30LE adults / 15LE estudiants i nens) i perquè les piràmides fa poquet que s’han obert al turisme en trobar-se just al costat d’una base militar. Durant aquest trajecte, i en part gràcies als sotracs de la carretera, la meva filla ha vomitat tota l’aigua que ha anat bevent. Comencem a sospitar que alguna cosa pot estar passant, però portem 12 hores a Egipte i en l’anterior visita no vam tenir cap mena de problema. Esperem a veure com evoluciona tot plegat. La nostra farmaciola d’emergència és prou competent.
 L’elecció de les visites en aquest viatge ha estat molt estudiada: per una banda hem repetit allò que de veritat ens agrada i per altra banda hem organitzat les visites per tal que els meus pares es tinguéssin una visió àmplia de la història i, alhora, de la realitat actual del país.

La piràmide de Djoser de Saqqara des de Dashur

La visita a les piràmides de Dashur no acostuma a estar dins dels packs de visites habituals i considerant que els meus pares no havien entrat mai en una piràmide, la piràmide vermella d’Snefru és la millor opció, en la meva opinió. Per arribar a aquesta conclusió sobre entrar a una piràmide vam seguir la nostra pròpia experiència en anteriors visites, que reflexo a continuació, al marge del gran valor arquitectònic que tenen:

2006 Piràmide de Kefren: en la meva opinió és la “pitjor” de les quatre, acostuma a haver-hi més gent que a les altres i això implica més humitat i calor, el passadís descendent d’accés és força estret (1,30 x 1,30 m aproximadament) i la cambra funerària i el seu accés són força senzills. (Em disculpo una vegada més perquè si només hagués entrat en aquesta piràmide tindria com a record la profunda emoció que vaig sentir-hi, però les comparacions són odioses…). No és permès de fer-hi fotografies a l’interior

2008 Piràmide de Keops: considero que si només es té l’oportunitat d’entrar a alguna de les piràmides de Giza, cal que sigui aquesta. L’accés pràcticament a nivell és força més ample que l’anterior (1,80 x 1,80 aproximadament) fins a l’inici de la Gran Galeria, una meravella de l’arquitectura d’unes proporcions sorprenents, una galeria que multiplica la seva alçada i que es magnifica per les visuals que es tenen en aquest espai en ascensió. La càmara funerària és comparable a la de Keops. Té, malgrat això, l’inconvenient que l’entrada és força cara (preu) i que cal estar a primera hora a la guixeta perquè només hi ha 100 entrades diàries (també funciona una petita gratificació al guia per obtenir-la si es va tard). Alhora, això pot significar que hi haurà menys visitants, i menys calor! No és permès de fer-hi fotografies a l’interior.

2009 Piràmide Vermella: el passadís d’accés és estret (1,20 x 1,20 m) i amb molt de pendent però té el gran avantatge que gairebé mai hi ha ningú i, per tant, hom pot anar al seu propi ritme, sense creuar-se amb ningú. Al final del passadís d’accés hi ha una gran cambra de configuració semblant a la Gran Galeria de Keops, després hi ha una segona cambra en la qual han instal•lat una escala de fusta molt correcta per tal d’accedir a la cambra sepulcral, molt malmesa. Cal advertir al visitant que en l’interior d’aquesta piràmide es sent un intens olor a amoníac, que es pot arribar a interpretar com a orina, però que en realitat es tracta d’una reacció química de la pròpia pedra calissa de la que està formada. Es permet fotografiar l’interior, perquè els vigilants fan la vista grossa a canvi d'una petita propina.

2009 Piràmide de Teti: des de fora i sense fixar-s’hi gaire, hom pot pensar que es tracta simplement d’un munt de pedres davant les mastabes de Mereruka i Kagemi a Saqqara. L’accés a aquesta piràmide, inclòs en el preu de l’entrada al recinte de Saqqara, és el més còmode amb molta diferència: el passadís és ample i prou alt per anar completament dret excepte en un tram molt curt. Tot i que és una piràmide petita té l’important valor de ser l’única piràmide oberta al públic amb decoració del seu interior. La recomano molt per a visitants que el resulti incòmode l’accés a les altres descrites. No es permet fotografiar l’interior.

Entrem a la piràmide amb molta calma, força pendents del meu pare, que té un problema cardíac i no volem que li suposi un cansament excessiu. Realment veiem que no els suposa ni un sobre-esforç, només estan acalorats tot confirmant l’olor a amoníac i força sorpresos per l’interior de la piràmide. El meu fill està exultant, els ho vol ensenyar tot perquè per a ell és la tercera vegada que hi entra. La sortida, tot i que és feixuga, la fem tranquilament. Hem estat completament sols dins la piràmide vermella. Just en sortir, veiem que arriba un autobús ple de japonesos: A quien madruga, Dios le ayuda.

En Wahid posa en marxa la furgoneta dirigint-se a la piràmide truncada, també de Snefru. Li diem que no, que millor directament a Saqqara ja que hem de dosificar les visites i, malgrat que un passeig solitari pel desert al voltant de la piràmide de la soble inclinació és molt suggerent, el calor comença a ser intensa. Seguim veient que la nostra filla no està al 100%, però poc a poc va tolerant l’aigua i ens ha demanat algun bastonet de pa. Bon senyal!

10:20 Saqqara
Parem a comprar les entrades al recinte (60LE adults / 30LE estudiants i nens) i fem una breu visita al Museu Imhotep, just al costat de la guixeta. És un petit museu amb poques peces però ben organitzat, amb una bona il·luminació i una climatització que el fa un oasi a  tenir en compte.


La nostra filla ens obsèquia amb un altre vòmit i decideixo quedar-me a la furgoneta amb ella mentre la resta de la família entra a visitar la Mastaba de Mereruka i la piràmide de Teti, que el meu company no va poder veure l’any passat perquè la nena estava dinant… La piràmide de Teti els ha sorprès per la seva facilitat d’accés i, alhora, per la seva subtil decoració interior.
La piràmide escalonada de Djoser a Saqqara

Continuem tots junts fins al recinte de la piràmide escalonada, on fem una visita força breu perquè el calor comença a ser inaguantable per tots, que comencem a notar el cansament i que, malgrat que ningú no en parli, estem preocupats per la nena. Malgrat això, aprofitem per pujar fins l’extrem sud-oest del recinte, on es veu la piràmide vermella a l’horitzó.
Les piràmides vermella i truncada de Snefru des de Saqqara



 13:30 Dinar al Felfela

És una bona opció al centre per menjar en un local climatitzat que fan una gastronomia local molt correcta i a un preu molt raonable. Fem un bon dinar amb abundant cervesa i copes de gelat de postre per 335 LE per cinc persones. La meva filla ha menjat un potito prou bé.



18:00 Divendres vespre a Khan-al-Khalili
Després de la migdiada obligatòria tant per nens com per adults i una estensa visita a la piscina de l’hotel hem aconseguit una gran dosi de tranquilitat constatant que la nostra filla té diarrea. Sí, he dit tranquilitat perquè estem segurs que aquesta lleugera indisposició apareguda abans de 24 hores de l’arribada al país ha estat fruit del mix produït pel dinar al McDonalds de l’Aeroport i el sopar tardà a base de Koshari i Sahawarma. Li hem donat mig Fortasec (la dosi corresponent al seu pes) i en la resta del viatge ha estat com una rosa.

Moraleja: no cal alarmar-se i cal actuar al primer símptoma de diarrea, ni abans ni després.
El Cafè Fishawi a Khan-al-Khalili

Pugem tots 6 a un taxi cap a Khan-al-Khalili (10 LE) i fem un te a la menta al Cafè Fishawi, el referent turístic de la zona (44LE per 4 te a la menta, apa!). Després d’una estona passejant, cap a les 20:00, agafem un taxi cap a El Azhar Park (10 LE).

Aquest enorme parc de recent construcció, just al peu de la Ciutadella, envoltat dels cementiris meridional i septentrional i amb unes vistes increíbles de la ciutat, és dels millors descobriments d’aquest any. També ha estat un encert venir-hi el divendres al vespre perquè hi ha moltíssima gent, moltes famílies gaudint el seu dia festiu. L’entrada ens va costar 7LE als adults i 3,5LE al nen.

Es tracta d’un jardí de concepció força clàssica que s’estructura linealment seguint una avinguda que, a l’extrem nord, té la zona de jocs infantils i el Restaurant Citadel View Alain Le Notre i, a l’extrem sud, el Lakeside Café i el llac. D’un extrem a l’altre hom recorre un eix absolutament Haussmanià que et podria recordar a alguna ciutat europea.

Ens ha sobtat comprovar que la meva mare i jo som les úniques dones sense vel, però aquest fet no ha representat cap mena d’inconvenient ni incomoditat. Hem hagut de lluitar com una dona egípcia més per aconseguir entrar amb els nens als lavabos del parc, apalancant-nos a la porta després d’una bona estona de comprovar que no tenen cap mena de costum de respectar una cua amb un cert ordre…. Quin guirigall! Crits, emputxades, molt de morro, però, sobretot, molt bon rotllo amb els nens!

El meu fill encara recorda la zona de jocs infantils, que curiós. S’ho van passar molt bé, però nosaltres vam patir força perquè hi havia tantíssims nens jugant que feia molt difícil no perdre’ls de vista de nit com era. La meva mare es va estressar moltíssim amb la situació i la resta vam riure força amb les seves paranoies.

El Restaurant Alain Le-Notre no ens va convèncer perquè cap de les dues opcions gastronòmiques que oferia ens anava gaire bé: una sala interior on oferien snacks lleugers en unes tauletes molt baixes i la terrassa exterior on oferien un sopar a base de buffet. Intentem evitar els buffets en la mesura del possible perquè resulten massa repetitius.

Decidim d’anar a sopar a l’altra banda del parc, al Lakeside Terrace Cafè, un lloc fantàstic per tornar a repetir. Vam fer unes pizzes i unes amanides (180 LE els 5) i vam sopar molt a gust amb unes vistes fantàstiques de la Mesquita d’Alabastre i de la ciutat asseguts en un porxo a tocar del llac, fins que tothom va començar a aixecar-se i marxar, al cafè i a la resta del parc, per descobrir que tancàven el parc a les 22:30!

Aconseguir un taxi va ser una missió molt difícil, gairebé impossible i vam pagar 30LE pel taxi més atrotinat que mai hem utilitzat, que ens va transportar fins a l’hotel amb els nens dormint i amb nosaltres tement per la nostra integritat a cada revolt.

Qualsevol lloc és bo per jugar una estona.
Davant la piràmide de Djoser a Saqqara.

Índex Egipte 2010

01 Per què una altra vegada al mateix lloc?
02 Dades útils
03 De bars, de restaurants...i de pastissos
04 Cairo faraònic: Saqqara i Dashur
05 Cairo copte
06 Cairo islàmic
07 Alexandria
08 Del Museu Egipci de Cairo a Luxor
09 West bank
10 Sunrise, sunrise
11 Despeses, compres... i regateig

Egipte 2010. 03 De bars, de restaurants i ... de pastissos

Abans de començar amb l’explicació de l’itinerari dia per dia, volia fer una entrada específica sobre “teca”. Els llocs on anar a menjar o a fer una beguda és de les coses que preparo amb més cura quan preparo els nostres viatges. Per documentar-me sobre restaurants, acostumo a fer força cas del criteri de la guia Lonely Planet, de les opinions de viatgers a TripAdvisor, i, en aquest cas, del foro "El Cairo: restaurantes/bares/salir de copas" del portal d’opinions de viatges Losviajeros.

En aquesta entrada faré una petita explicació dels llocs on vam anar en aquesta ocasió, amb els seus punts forts i dèbils. Val a dir que aquesta vegada ens vam contenir bastant amb aquest tema considerant que anàvem amb els nens i els meus pares, als quals s’ha de felicitar per la seva paciència amb totes les nostres paranoies gastronòmiques i la seva tolerància envers les nostres eleccions…

Deixo aquest link de Google Maps on estan situats tots els restaurants i cafeteries de Cairo que anomeno en aquesta entrada.

Molt econòmics (10-20 LE)

Felfela take away
Preus: 39 LE (5 shawarma, 1 koshari i 2 postres)
Punt fort: Situat al centre i molt ràpid.
Punt dèbil: Poc clar el procés de comanda.

Comentaris:
Hi haviem passat per davant diverses vegades en altres viatges, però mai havíem tingut ocasió de tastar-lo. És un fast-food a la egípcia, amb menjar per emportar i una barra per menjar dret, molt concorregut per gent jove. Primer cal pagar a la caixa la comanda i després cal endevinar quin és el mostrador on has de de demanar cada aliment després. Vam demanar diversos shawarma, khosari i Om ali de postres: el shawarma el posen amb una mena de pa de frankfurt molt bo; el koshari és acceptable, però el posen “a pressió” a la tarrina de plàstic; les postres molt bones.



Fatatri at-Tahrir
Preu: 76 LE (6 fitir doooooooolços)
Punt fort: Situat al centre.
Punt dèbil: El local és poc agradable per seure a menjar.

Comentaris:
La Lonely Planet el recomanava i en alguns fòrums d’opinió també. És curiós d’anar-hi a buscar el menjar, però no ve gaire de gust quedar-s’hi, de manera que millor demanar-ho per emportar. Aquí es demana “fitir”, una mena de crepe mooooooooooooooolt dolça. Havíem llegit que en tenien amb ingredients dolços i de salats, però un cop allà vam veure que les opcions eren ingredients dolços, altres més dolços i uns altres encara més dolços. La resta eren pizzes, les quals són casolanes, amb molt bon aspecte i que queden pendents per un altre viatge. Dels fitir que vam demanar, de diferents tipus, ens van semblar tots iguals….molt bons i molt dolços. Tot i que el local és força “cutre”, és divertit de veure com fan les pizzes i els fitir.



Abou Tarek
Preu: 60 LE (4 koshari gran, 1 koshari petit, 3 arròs amb llet i 3 ampolletes d'aigua)
Punt fort: Autèntic, imprescindible.
Punt dèbil: El lavabo…

Comentaris: Encara es diu que és el millor koshari de Cairo, de moment ho podem confirmar. Situat al carrer Champollion, proper a Midan Talaat Harb, és un restaurant de dues plantes on la planta baixa fa raccions de koshari per emportar....i en fan moltíssimes i és divertit de veure-ho. A la planta primera hi ha un menjador i els lavabos. La comanda és senzilla: només fan koshari. El personal és extremadament amable i acabes menjant entre locals (de vegades compartint-hi la taula), però, molt de tant en tant, hi apareix algun turista agosarat (gairebé sempre nòrdics). Tot i que és a prop dels carrers comercials Qsar El-Nil i Talaat Harb, es troba en una zona gens turística, absolutament segura per transitar-hi i on hom pot observar-hi l'autèntica vida de Cairo.

 

Econòmics (20-60 LE)

Felfela restaurant
Preu: 325 LE (1 macarrons, 1 costelles xai, 2 mitjos pollastres a la brasa, 1 kebab & kofta, 3 ampolletes aigua, 2 Heineken, 1 Sakkara, 1 copa gelat Sunday i 1 arròs amb llet)
Punt fort: Molt cèntric, local agradable i ben acondicionat.
Punt dèbil: Cuina poc tradicional, força pensat per al turista. De vegades, però, això pot ser un avantatge.

Comentaris: D'aquests restaurants n'hi ha dos: un a la zona de les piràmides, del qual es pot prescindir perfectament, i un altre al centre. Tot i que és un restaurant molt concorregut per turistes, és una aposta segura per menjar al centre a un preu raonable, en un local climatitzat i net. La decoració és, com a mínim, curiosa: és un menjador situat sota una gran claraboia on hi ha plantes artificials pertot i taules imitant troncs d'arbres... Però és agradable. La clientela és majoritàriament turista, però no en grups organitzats, i alguna família local.


Café Riche
Preu: 88 LE (1 rollets de primavera, 1 aletes pollastre, 1 macarrons, 1 aigua gran)
Punt fort: Cèntric, local agradable.
Punt dèbil: El servei.

Comentaris: Aquest restaurant arrossega la fama d'ésser concorregut per intel·lectuals egipcis, però dóna la sensació que els que hi anaven han passat a millor vida... Tot i que és un local agradable i ben situat, a Talaat Harb, el servei és fred i lent, fet que tampoc m'extranya veient la disfressa que els fan portar com a uniforme!! El menjar no té absolutament res d'especial. Tot i que vam entrar-hi a sopar, simplement vam picar una mica i vam marxar.


Terrasses a Midan Hussein

Preu: 180 LE (1 hummus, 1 baba ganoush, 1 mig pollastres a la brasa, 1 mixel grill, 1 falafel, 2 amanides, 1 shawarma, 1 ampolla aigua gran).
Punt fort: La situació a Khan al Khalili, just davant de la mesquita.
Punt dèbil: Tota la resta. El meu pitjor menjar a Egipte en anys.

Comentaris: No tinc paraules per descriure l'experiència, però si dic "simplement horrible" m'aproximo bastant. De totes les terrasses de la plaça Hussein vam escollir la pitjor, segur, la més propera a la mesquita. Vam tenir gats "escuats" i malalts per sota la taula tot el dinar, el cambrer els espantava amb la carta que oferia als clients per escollir el menjar, el menjar dolent, però dolent de veritat, molt brut i car, a sobre. La gastroenteritis més merescuda de la meva vida. A mi no m'afecta mai res a la panxa, però gràcies al fàstig amb el qual vaig menjar vaig estar força malalta l'endemà.


 
Normalets (60-100 LE)

Lakeside Terrace café (El Azhar Park)
Preu: 180 LE (2 pizzes, 2 amanides, 3 refrescs, 1 sakkara).
Punt fort: Situació inigualable al costat d'un llac amb vistes a tot Cairo i a la Ciutadella en especial. De nit és impressionant.
Punt dèbil: El seu horari està supeditat al del parc, que tanca a les 22:00h.

Comentaris: És dels millors descobriments d'aquest any. A "El Azhar Park" hi ha dos restaurants, diametralment oposats topogràficament i en oferta gastronòmica. Si bé Citadel View és el que està en una cota topogràfica més alta i ofereix un entorn més luxós, la seva oferta gastronòmica es limita a un buffet a la terrassa (que ja cansen...) o snacks a l'interior. Vam escollir el Lakeside Cafe amb molt d'encert: no és molt gran, totes les taules tenen unes vistes esplèndides de la ciutadella i estan a l'exterior al costat d'un llac i l'oferta gastronòmica és una carta d'amanides, mezze i pizzes. Tot molt bo i el servei molt amable i si tens la sort de seure en una taula just al costat del llac i de nit...inoblidable.


Tropicana bar (Nile Palace Luxor)
Preu: 350 LE (1 Club Sandwich, 2 combinats vegetals amb tonyina, 2 hamburgueses, 2 Heineken, 1 ampolla aigua gran).

Punt fort: Situació fantàstica al costat de la piscina amb vistes al Nil.
Punt dèbil: El servei. A l'exterior, no climatitzat.

Comentaris: Es tracta d'un restaurant absolutament informal al costat de la piscina de l'hotel. Malgrat això, resulta molt còmode i agradable menjar amb vistes al Nil. El tipus de menjar que ofereixen és totalment occidental, però ben fet: pasta, amanides, plats combinats, etc. Les taules són petites i els cambrers s'oposen a unir taules, o sigui que sempre hem menjat separats en dues taules. En no estar climatitzat, i considerant la calor que fa a Luxor, és un restaurant on es menja ràpid, que no de menjar ràpid. Per comparació amb els altres restaurants on hem anat (i malgrat que respecte dels estàndards europeus resulti un preu normal) és car si considerem el tipus de menjar que s'hi ofereix.



Casa di Napoli (Nile Palace Luxor)
Preu: 315 LE (2 amanides, 5 pizzes, 2 Sakkara i 1 ampolla gran d'aigua).
Punt fort: El menjar i el servei.
Punt dèbil: Haver de suportar l'espectacle del pati de l'hotel a l'hora de sopar.


Comentaris: Està situat, juntament amb un restaurant libanès i una cafeteria, al pati interior de l'hotel. Decoració "italiana" on els cambrers fan uns esforços sobrehumans per parlar una mica d'italià, fet que resulta força surrealista. Les pizzes i les amanides són molt bones i la carta de vins acceptable (però cara, és clar!). L'únic inconvenient (almenys per a mi, els meus fills opinen just el contrari) és que mentre sopes al pati hi ha un espectacle que has de "tragar" tant si vols com no...derviches, dansa del ventre, timbals...fins i tot un tio disfressat de gorila que s'anava passejant de taula en taula...i... el fotògraf!!! Malgrat això, trobar un italià que ho facin bé resulta agraït quan el cansament de menjar oriental comença a atacar.


Preu alt (més de 100 LE)

The Pharaos (vaixell restaurant)
Preu: 1.085 LE (4 menus buffet adult, 1 menu buffet nen, 3 Stella i 1 ampolla aigua gran).
Punt fort: Veure Cairo de nit mentre navegues.
Punt dèbil: Decoració faraònica...molt kitsch.

Comentaris: La mateixa companyia té dos vaixells, el Nile Pharaon i el Golden Pharaon, tots dos amarrats a la riba occidental del Nil just davant del Hilton. La decoració és esplèndida, si t'agrada sentir-te com Nefertiti i el menú és un buffet bastant justet. Però el principal actiu (i atractiu) d'anar-hi a sopar és tenir l'oportunitat de navegar gairebé dues hores pel Nil de nit, veient Cairo des d'una perspectiva diferent. En el cas d'aquest vaixell, la navegació es fa des de l'illa de Rhoda fins l'illa de Gezira i val la pena obviar l'espectacle de dansa del ventre i derviches i pujar a la coberta amb una ampolleta de vi a gaudir de les vistes. Desgraciadament també hi ha fotògraf oficial, que no és d'extranyar considerant que prop del 100% del passatge erem turistes.
 

Cafeteries

Café Fishawi
Preu:  44 LE (4 te a la menta)
Punt fort: Molt típic, al cor de Khan al Khalili
Punt dèbil: Molt brut i moooooolts venedors ambulants.


Comentaris: És el típic lloc on et porten quan vas en un viatge organitzat. Nosaltres vam passar-hi per davant i vam decidir entrar a fer un te (sobretot perquè el meu fill pogués fer una foto al cocodril dissecat...). El servei és molt justet, però es tracta d'un lloc molt explotat turísticament i els cambrers deuen estar de guiris fins els ... El preu és normal, però la neteja... la tetera tenia restes de l'època dels faraons i els gots....no havien vist el sabó en molt de temps. Però és un lloc interessant, malgrat això.


Taj al Sultan
Preu: 95 LE (4 cerveses sense alcohol i 1 aigua petita)
Punt fort: Decoració molt elegant, climatitzat. Imprescindible.
Punt dèbil: Amagat, està en un primer pis.

Comentaris: És dels millors descobriments d'aquest any, i per casualitat. El lloc exacte l'he indicat a l'enllaç de google maps del principi de l'entrada, però nosaltres el vam trobar just sortint del pas subterrani que ve de la mesquita de El Azhar. Just a davant a la primera planta, és cafeteria i restaurant i dóna l'aspecte de ser un lloc molt elegant, i ho és, però el preu no és pas prohibitiu. Per un altre viatge ens hi reservem un sopar. Just a l'entrada de Khan al Khalili és un oasis de pau, bon gust i frescor. El servei súper amable.


Cilantro
Preu: 100 LE (4 refrescos, 1 sanvitx vegetal i 1 aigua petita)

Punt fort: Molt occidental, wifi. Un bon refugi al centre.
Punt dèbil: Una mica amagat, just a l'entrada de l'AUC.

Comentaris: Es tracta d'una franquícia de cafeteries còmodes i funcionals, del tipus Starbucks. En aquest link hi ha senyalades totes les que hi ha a Cairo i suposen un bon refugi quan la calor apreta fort per fer-hi un mos i una beguda refrescant. L'ambient és de gent jove i molt informal. És dels pocs llocs on es pot prendre un bon cafè expresso. Deixo aquest enllaç on explica la filosofia d'empresa i el tipus de locals que tenen.


Terrassa al barri Copte
Preu: 50 LE (4 refrescos i 1 aigua petita)
Punt fort: Un lloc on prendre algun refresc dins el barri
Punt dèbil: Poca varietat

Comentaris: Fa dos anys no hi era, però aquest any vam descobrir aquesta terrassa just a la part baixa de les escales que pugen a l'església de Sant Jordi. Ens va venir molt bé fer-hi un refresc perquè la calor començava a notar-se. Són quatre taules de vímet i l'oferta es limita a cafès i refrescos, però està en una zona on no n'hi ha cap més lloc on seure tranquilament.




 
Terrassa Medinet Habu (west bank luxor)
Preu: 56 LE (3 sucs de llimona natural, 1 karkadé, 1 mirinda i 1 aigua petita)

Punt fort: Just a la sortida de Medinet Habu, un molt bon lloc per recuperar forces.
Punt dèbil: Cutre i ple de pols, però això no és dolent necessàriament.

Comentaris: A priori pot semblar un lloc molt cutre, però aquesta terrassa just a l'entrada de Medinet Habu ve "com caiguda del cel" a les hores que acabem visitant aquest temple. És un gustàs seure i prendre un suc de llimona natural, dels millors que hem provat, i descansar. Hi ha un ambient força curiós: un senyor gran que toca aquella mena de guitarreta que després et vol vendre, el propietari cremant encens per les taules per foragitar els mals esperits, el falcó que tenen en una gàbia i que als nostres fills va encantar... Si algú hi va amb nens, demaneu que us l'ensenyin! I, a més, el preu és baratíssim.


 
Sindbad Café (luxor)
Preu: 135 LE (4 Stella, 1 aigua petita, 1 mirinda, 1 amanida, 1 Club Sandwich i 2 Shawarma)

Punt fort: Terrassa en una mena de jardí just darrere el Temple de Luxor.
Punt dèbil: El lavabos...indescriptibles. Eviteu-los!

Comentaris: Un lloc molt agradable on fer un mos i la cervesa més barata de tot Egipte (segons jo mateixa, és clar). És una terrassa decandent al costat d'un edifici molt decadent, però les taules amb cadires de vímet en un gran pati de grava, just al darrera del Temple de Luxor, la fan un lloc molt interessant. Pel meu terror, hi havia uns quants gats "escuats" circulant entre les taules. La Lonely Planet deixa força clar que cal evitar els lavabos...i tenen tota la raó del món, el problema sorgeix quan portes una criatura que hi ha d'anar i no pot esperar...ai, ai. Pau, tranquilitat i frescor just a la porta del bassar.


 
Pastisseria (el millor sempre al final....)

El Abd

Preu: 265 LE (2 caixes de 2 kg. de pastissets i 1 safata de 1/2 kg.)
Punt fort: TOT!
Punt dèbil: Ja no venen a granel (almenys a la botiga que vaig anar jo).

Comentaris: Hi va haver una temporada que els mails que li escrivia al meu marit els signava amb " إذا فقدت كنت أبحث في عب" (que en àrab significa "si em perdo em busques a El Abd"). Aquesta pastisseria situada just al centre hauria de ser parada obligada per tots els qui visitin Cairo i els agradin els pastissets (baklava). De turistes no n'hi veureu ni un....però de locals....immersió total. Fins que no endevines com funciona, impressiona un mica per la quantitat de gent que hi ha (de fet, a mi la primera vegada em va fer una mica de respecte). Primer cal escollir el què vols, busques un venedor per la botiga que t'apunta en un paperet la teva comanda. Tu te'n vas a la caixa i ell s'emporta la teva compra a un taulell on l'emboliquen. Quan has pagat, portes el ticket al taulell i et donen la teva compra. Les safates duren 3 dies i les caixes uns 10 dies. Diuen que fan els millors pastissets i gelats de Cairo. En aquesta visita vam veure que ja no venien els pastissets a granel, sinó que ja tenien safates de tot tipus preparades. En els nostres viatges a Egipte aquest acostuma a ser el souvenir estrella, els comprem en caixes de llauna (com les de Butter Cookies que compràvem a Andorra) que resulten molt pràctiques per transportar a l'avió i que el preu, al canvi, és ridícul (a l'aeroport venen pastissets molt més dolents i amb el preu multiplicat per quatre).

Índex Egipte 2010

01 Per què una altra vegada al mateix lloc?
02 Dades útils
03 De bars, de restaurants...i de pastissos
04 Cairo faraònic: Saqqara i Dashur
05 Cairo copte
06 Cairo islàmic
07 Alexandria
08 Del Museu Egipci de Cairo a Luxor
09 West bank
10 Sunrise, sunrise
11 Despeses, compres... i regateig
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...