Egipte 2010. 04 Saqqara i Dashur

Després d’arribar el dia anterior a Cairo amb el vol d’Egyptair de les 20:20, fer els tràmits de visat i canvi de moneda, recollida de maletes i l’obligatori embús circulatori, vam arribar a l’hotel Semiramis Intercontinental, el nostre hotel favorit al centre, cap a les 21:30. A aquelles hores poques opcions teníem per sopar amb dos nens molt cansats, dos avis força cansats i amb la perspectiva d’haver de matinar l’endemà. Tot i que la nostra opció habitual en aquestes situacions seria utilitzar el Room Service de l’hotel (molt recomanable), el meu company es va endur al meu pare a fer una primera “incursió gastronòmica” fins al Felfela Takeaway de Talaat Harb, a uns 10 minuts caminant.

Van tornar amb un koshari, alguns shawarmes i postres (39 LE tots) i vam sopar a la saleta d’una de les dues habitacions mentre els nens “feien cabanes” amb el munt de coixins que van trobar al damunt dels dos grans llits matrimonials de cada habitació.

** PD: El canvi mitjà que vam obtenir van ésser 1€ = 6,90 LE.

25.06.10 Divendres

Divendres és el dia festiu per a l’Islam i és important de tenir en compte a l’hora de planificar un viatge en països musulmans, tant en les seves implicacions positives (veure les seves dinàmiques familiars, religioses i d’oci) com en les negatives per al turista (molts comerços i monuments tancats i la lògica restricció d’accés als recintes de culte durant l’oració). Per tant, la planificació d’aquest dia consistia en visitar Dashur i Saqqara pel matí, que en tractar-se de destins eminentment turístics no hi afecta la festivitat religiosa, i passar la tarda a “El Azhar Park” i ésser testimonis de com viuen els egipcis la tarda d’un dia festiu.

07:00 Matinem
Tot i que des de l’agència insisteixen en despertar-nos una hora abans de la sortida, ja fa temps que hem descobert que val més posar el despertador abans per assegurar-nos que els nens es lleven amb calma, malgrat que els fem matinar una mica, i que poguem gaudir del buffet d’esmorzar del Semiramis, que és un dels millors que he viscut (de moment només superat pel del Conrad, també a Cairo). Malgrat tot això, no hem aconseguit que la nostra filla mengi res, ni tan sols el seu biberó… i això és molt extrany en ella. Just en sortir del buffet d’esmorzar, ha vomitat.

09:20 Piràmide Vermella a Dashur
En Wahid és un tipus entranyable que sempre que hem anat a Cairo ens ha fet de xofer de la furgoneta quan hem necessitat transport de l’agència, un dels luxes inapelables que hem tingut la sort de gaudir. No parla anglès ni nosaltres àrab, però mai no hi hem tingut problemes de comunicació, més aviat al contrari, sempre s’ha mostrat molt afectuós sobretot amb els nens.

Després d’un trajecte d’uns 40 minuts des de l’hotel arribem a Dashur, on cal passar un parell de controls militars rutinaris pel fet de ser turistes, comprar les entrades (30LE adults / 15LE estudiants i nens) i perquè les piràmides fa poquet que s’han obert al turisme en trobar-se just al costat d’una base militar. Durant aquest trajecte, i en part gràcies als sotracs de la carretera, la meva filla ha vomitat tota l’aigua que ha anat bevent. Comencem a sospitar que alguna cosa pot estar passant, però portem 12 hores a Egipte i en l’anterior visita no vam tenir cap mena de problema. Esperem a veure com evoluciona tot plegat. La nostra farmaciola d’emergència és prou competent.
 L’elecció de les visites en aquest viatge ha estat molt estudiada: per una banda hem repetit allò que de veritat ens agrada i per altra banda hem organitzat les visites per tal que els meus pares es tinguéssin una visió àmplia de la història i, alhora, de la realitat actual del país.

La piràmide de Djoser de Saqqara des de Dashur

La visita a les piràmides de Dashur no acostuma a estar dins dels packs de visites habituals i considerant que els meus pares no havien entrat mai en una piràmide, la piràmide vermella d’Snefru és la millor opció, en la meva opinió. Per arribar a aquesta conclusió sobre entrar a una piràmide vam seguir la nostra pròpia experiència en anteriors visites, que reflexo a continuació, al marge del gran valor arquitectònic que tenen:

2006 Piràmide de Kefren: en la meva opinió és la “pitjor” de les quatre, acostuma a haver-hi més gent que a les altres i això implica més humitat i calor, el passadís descendent d’accés és força estret (1,30 x 1,30 m aproximadament) i la cambra funerària i el seu accés són força senzills. (Em disculpo una vegada més perquè si només hagués entrat en aquesta piràmide tindria com a record la profunda emoció que vaig sentir-hi, però les comparacions són odioses…). No és permès de fer-hi fotografies a l’interior

2008 Piràmide de Keops: considero que si només es té l’oportunitat d’entrar a alguna de les piràmides de Giza, cal que sigui aquesta. L’accés pràcticament a nivell és força més ample que l’anterior (1,80 x 1,80 aproximadament) fins a l’inici de la Gran Galeria, una meravella de l’arquitectura d’unes proporcions sorprenents, una galeria que multiplica la seva alçada i que es magnifica per les visuals que es tenen en aquest espai en ascensió. La càmara funerària és comparable a la de Keops. Té, malgrat això, l’inconvenient que l’entrada és força cara (preu) i que cal estar a primera hora a la guixeta perquè només hi ha 100 entrades diàries (també funciona una petita gratificació al guia per obtenir-la si es va tard). Alhora, això pot significar que hi haurà menys visitants, i menys calor! No és permès de fer-hi fotografies a l’interior.

2009 Piràmide Vermella: el passadís d’accés és estret (1,20 x 1,20 m) i amb molt de pendent però té el gran avantatge que gairebé mai hi ha ningú i, per tant, hom pot anar al seu propi ritme, sense creuar-se amb ningú. Al final del passadís d’accés hi ha una gran cambra de configuració semblant a la Gran Galeria de Keops, després hi ha una segona cambra en la qual han instal•lat una escala de fusta molt correcta per tal d’accedir a la cambra sepulcral, molt malmesa. Cal advertir al visitant que en l’interior d’aquesta piràmide es sent un intens olor a amoníac, que es pot arribar a interpretar com a orina, però que en realitat es tracta d’una reacció química de la pròpia pedra calissa de la que està formada. Es permet fotografiar l’interior, perquè els vigilants fan la vista grossa a canvi d'una petita propina.

2009 Piràmide de Teti: des de fora i sense fixar-s’hi gaire, hom pot pensar que es tracta simplement d’un munt de pedres davant les mastabes de Mereruka i Kagemi a Saqqara. L’accés a aquesta piràmide, inclòs en el preu de l’entrada al recinte de Saqqara, és el més còmode amb molta diferència: el passadís és ample i prou alt per anar completament dret excepte en un tram molt curt. Tot i que és una piràmide petita té l’important valor de ser l’única piràmide oberta al públic amb decoració del seu interior. La recomano molt per a visitants que el resulti incòmode l’accés a les altres descrites. No es permet fotografiar l’interior.

Entrem a la piràmide amb molta calma, força pendents del meu pare, que té un problema cardíac i no volem que li suposi un cansament excessiu. Realment veiem que no els suposa ni un sobre-esforç, només estan acalorats tot confirmant l’olor a amoníac i força sorpresos per l’interior de la piràmide. El meu fill està exultant, els ho vol ensenyar tot perquè per a ell és la tercera vegada que hi entra. La sortida, tot i que és feixuga, la fem tranquilament. Hem estat completament sols dins la piràmide vermella. Just en sortir, veiem que arriba un autobús ple de japonesos: A quien madruga, Dios le ayuda.

En Wahid posa en marxa la furgoneta dirigint-se a la piràmide truncada, també de Snefru. Li diem que no, que millor directament a Saqqara ja que hem de dosificar les visites i, malgrat que un passeig solitari pel desert al voltant de la piràmide de la soble inclinació és molt suggerent, el calor comença a ser intensa. Seguim veient que la nostra filla no està al 100%, però poc a poc va tolerant l’aigua i ens ha demanat algun bastonet de pa. Bon senyal!

10:20 Saqqara
Parem a comprar les entrades al recinte (60LE adults / 30LE estudiants i nens) i fem una breu visita al Museu Imhotep, just al costat de la guixeta. És un petit museu amb poques peces però ben organitzat, amb una bona il·luminació i una climatització que el fa un oasi a  tenir en compte.


La nostra filla ens obsèquia amb un altre vòmit i decideixo quedar-me a la furgoneta amb ella mentre la resta de la família entra a visitar la Mastaba de Mereruka i la piràmide de Teti, que el meu company no va poder veure l’any passat perquè la nena estava dinant… La piràmide de Teti els ha sorprès per la seva facilitat d’accés i, alhora, per la seva subtil decoració interior.
La piràmide escalonada de Djoser a Saqqara

Continuem tots junts fins al recinte de la piràmide escalonada, on fem una visita força breu perquè el calor comença a ser inaguantable per tots, que comencem a notar el cansament i que, malgrat que ningú no en parli, estem preocupats per la nena. Malgrat això, aprofitem per pujar fins l’extrem sud-oest del recinte, on es veu la piràmide vermella a l’horitzó.
Les piràmides vermella i truncada de Snefru des de Saqqara



 13:30 Dinar al Felfela

És una bona opció al centre per menjar en un local climatitzat que fan una gastronomia local molt correcta i a un preu molt raonable. Fem un bon dinar amb abundant cervesa i copes de gelat de postre per 335 LE per cinc persones. La meva filla ha menjat un potito prou bé.



18:00 Divendres vespre a Khan-al-Khalili
Després de la migdiada obligatòria tant per nens com per adults i una estensa visita a la piscina de l’hotel hem aconseguit una gran dosi de tranquilitat constatant que la nostra filla té diarrea. Sí, he dit tranquilitat perquè estem segurs que aquesta lleugera indisposició apareguda abans de 24 hores de l’arribada al país ha estat fruit del mix produït pel dinar al McDonalds de l’Aeroport i el sopar tardà a base de Koshari i Sahawarma. Li hem donat mig Fortasec (la dosi corresponent al seu pes) i en la resta del viatge ha estat com una rosa.

Moraleja: no cal alarmar-se i cal actuar al primer símptoma de diarrea, ni abans ni després.
El Cafè Fishawi a Khan-al-Khalili

Pugem tots 6 a un taxi cap a Khan-al-Khalili (10 LE) i fem un te a la menta al Cafè Fishawi, el referent turístic de la zona (44LE per 4 te a la menta, apa!). Després d’una estona passejant, cap a les 20:00, agafem un taxi cap a El Azhar Park (10 LE).

Aquest enorme parc de recent construcció, just al peu de la Ciutadella, envoltat dels cementiris meridional i septentrional i amb unes vistes increíbles de la ciutat, és dels millors descobriments d’aquest any. També ha estat un encert venir-hi el divendres al vespre perquè hi ha moltíssima gent, moltes famílies gaudint el seu dia festiu. L’entrada ens va costar 7LE als adults i 3,5LE al nen.

Es tracta d’un jardí de concepció força clàssica que s’estructura linealment seguint una avinguda que, a l’extrem nord, té la zona de jocs infantils i el Restaurant Citadel View Alain Le Notre i, a l’extrem sud, el Lakeside Café i el llac. D’un extrem a l’altre hom recorre un eix absolutament Haussmanià que et podria recordar a alguna ciutat europea.

Ens ha sobtat comprovar que la meva mare i jo som les úniques dones sense vel, però aquest fet no ha representat cap mena d’inconvenient ni incomoditat. Hem hagut de lluitar com una dona egípcia més per aconseguir entrar amb els nens als lavabos del parc, apalancant-nos a la porta després d’una bona estona de comprovar que no tenen cap mena de costum de respectar una cua amb un cert ordre…. Quin guirigall! Crits, emputxades, molt de morro, però, sobretot, molt bon rotllo amb els nens!

El meu fill encara recorda la zona de jocs infantils, que curiós. S’ho van passar molt bé, però nosaltres vam patir força perquè hi havia tantíssims nens jugant que feia molt difícil no perdre’ls de vista de nit com era. La meva mare es va estressar moltíssim amb la situació i la resta vam riure força amb les seves paranoies.

El Restaurant Alain Le-Notre no ens va convèncer perquè cap de les dues opcions gastronòmiques que oferia ens anava gaire bé: una sala interior on oferien snacks lleugers en unes tauletes molt baixes i la terrassa exterior on oferien un sopar a base de buffet. Intentem evitar els buffets en la mesura del possible perquè resulten massa repetitius.

Decidim d’anar a sopar a l’altra banda del parc, al Lakeside Terrace Cafè, un lloc fantàstic per tornar a repetir. Vam fer unes pizzes i unes amanides (180 LE els 5) i vam sopar molt a gust amb unes vistes fantàstiques de la Mesquita d’Alabastre i de la ciutat asseguts en un porxo a tocar del llac, fins que tothom va començar a aixecar-se i marxar, al cafè i a la resta del parc, per descobrir que tancàven el parc a les 22:30!

Aconseguir un taxi va ser una missió molt difícil, gairebé impossible i vam pagar 30LE pel taxi més atrotinat que mai hem utilitzat, que ens va transportar fins a l’hotel amb els nens dormint i amb nosaltres tement per la nostra integritat a cada revolt.

Qualsevol lloc és bo per jugar una estona.
Davant la piràmide de Djoser a Saqqara.

Índex Egipte 2010

01 Per què una altra vegada al mateix lloc?
02 Dades útils
03 De bars, de restaurants...i de pastissos
04 Cairo faraònic: Saqqara i Dashur
05 Cairo copte
06 Cairo islàmic
07 Alexandria
08 Del Museu Egipci de Cairo a Luxor
09 West bank
10 Sunrise, sunrise
11 Despeses, compres... i regateig

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...