Ruta 1000 Alcassabes. 04 Souks de Marrakech

04.03.11 Reus – Marrakech


Són les 7:05 i veig com la meva filla mira com ens enlairem per sobre dels núvols i surt el sol des de la finestra de l’avió de Ryanair que ens porta de Reus a Marrakech. Després d’haver-nos llevat a les 04:30 per anar a l’aeroport pensàvem que els nens dormirien tot el trajecte, però estan més excitats que nosaltres amb el viatge. I ens adonem, també, que a l’avió hi ha força “inconscients” més que viatgen cap al Marroc amb els seus fills… després de tot.



El diari de viatge del meu fill
Diuen que l’experiència és un grau: només entrar a la terminal de l’aeroport de Menara ens afanyem a fer la cua del control policial mentre anem omplint els formularis, passem el control policial, canviem 300 € a dirhams i, en un tres i no res, estem a dins de l’autobus num. 19 que ens ha de portar directes a la medina per 20 DH cadascun.

Autobus num. 19: de l'aeroport a la medina en 15 minuts
L’autobus, que té inici de línia just a davant de la terminal, ha iniciat el seu trajecte un cop ple, és a dir, en poc més de 5 minuts i hem arribat a la Place de Foucault en aproximadament 15 minuts. Molt més barat que agafar el taxi i molt còmode, també, en ésser un bus molt nou amb compartiment per portar equipatges i tot.



Si bé durant el trajecte del bus els nens no han comentat gran cosa, imaginem que pel cansament, un cop han baixat se’ls han començat a obrir els ulls de bat a bat… ho volen veure tot… les calesses… els cavalls…però sobretot el meu fill va directe cap als encantadors de serps a Jmaa-el-Fna. És divendres i és molt d’hora, la plaça està gairebé deserta i, malgrat això, els nens al•lucinen. Els diem que més tard tornem, que millor que anem al riad a deixar les motxilles… i ens costa molt de convèncer-los.


Rue Dabachi - Derb Mulay Abdelkader: el carrer del nostre riad
Creuem la plaça i anem fins al riad, que trobem sense cap dificultat, a un parell de minuts caminant. Val a dir que el carrer d’accés és del tipus “tunel” i que, a més, està en obres amb una rasa oberta al mig de la calçada, de manera que la primera impressió és de “Ja l’hem tornat a fer!”. Però no, el riad Marrakiss està molt bé: sobri, elegant, sense estridències i extremadament net. Deixem l’equipatge a l’habitació i pugem a la terrassa. Aquí comença de nou la màgia: tornar a veure Marrakech des d’una terrassa d’un riad, aquesta vegada amb els nens. Quin encert venir amb ells! Les nostres pretensions durant aquests dos dies a Marrakech són molt poques: nosaltres ja coneixem la ciutat i, simplement, dedicarem el temps a activitats que els puguin entretenir a ells. Això promet.

Aprofitem que el riad té wifi, escribim un mail a la família per tranquilitzar-los dient que “no hem vist cap bateria anti-aèria, que de moment no hi ha revoltes i que l’exèrcit encara no has pres els carrers”, els enviem una foto dels nens fent ganyotes i sortim cap al carrer, a endinsar-nos als souks.



El fet d’haver arribat en divendres confereix una certa pau a aquest primer passeig, que la meva filla agraeix. Pobreta, no em vull imaginar des de la seva perspectiva veient tota la gentada al voltant, el soroll, les motos a tota velocitat… Molts dels trajectes a peu a la medina els ha fet a la motxilla molt més a gust. Ha estat una sort poder veure a ple dia alguns carrers de la medina completament deserts, sobretot el meu company darrera l’objectiu els ha gaudit un munt. Parem a la plaça de les espècies (Rahba kedima) i, només en parar un moment davant una “farmàcia tradicional” (herboristeria) li posen un camaleó a la mà del meu fill. Quina cara de sorpresa!


El pobre camaleó
Anem a dinar ben d’hora a Chez Chegrouni, a Jmaa-el-Fna, una opció poc arriscada, amb menjar tradicional i a un preu raonable. Paguem 200 DH per un tajine de kefta, un couscous de vegetals, un plat combinat de pollastre,, una aigua mineral gran i 2 iogurts casolans. Els nens mengen molt i, tot seguit, anem a fer la migdiada al riad. Fa força fred però acabem adormint-nos gairebé dues hores.


Un bon dinar a Chez Chegrouni
El carrer que porta al riad des de la Place, Rue Dabachi, és ple de vida, de gent, de botigues de roba, de parades de crepes i té una bona pastisseria. Fem una breu parada i hi comprem 1 croissant, 1 magdalena gegant, 1 magdalena de xocolata i 1 ametllat tot plegat per 16 DH. Ens ho posen en una caixeta de cartró i continuem el camí fins al Cafè Glacier, el millor de la plaça en la meva opinió.


Mmmmmm....

La novetat d’aquest any és que en accedir a la terrassa superior, el millor aparador de la ciutat per veure el muntatge de les paradetes de Jmaa-el-Fna, han muntat una mena de barricada amb la barra i les neveres de manera que cal passar entre la caixa i la nevera (un pas 70 cm) previ pagament de la consumició. Han tingut la decència de penjar una llista de preus, però segueixen amb el costum de cobrar el que els sembla, igualment. Si protestes, de poc serveix perquè sempre acabes contra l’argument d’un suplement per terrassa, per temporada alta… o el que sigui. D’aquesta manera no ens ha sabut gens de greu treure la nostra caixa de pastissets i posar-nos a berenar. Això és vida!


Els meus fills i Jmaa-el-Fna
Pensàvem que els nens es cansarien aviat i, com sempre, hem errat completament. Abocats a la barana tot veient com muntaven les paradetes-restaurant, s’hi han passat més d’una hora: ells ben entretinguts i nosaltres prenent-nos un te a la menta amb tota la calma del món. Però el desig de baixa a “tocar una serp” ha estat més fort i hem hagut de cedir finalment a la demanda, per poca gràcia que em fes!


L'exemplar que NO ofereixen als turistes, afortunadament
Hem muntat el típic show guiri: t’apropes als encantadors de serps (per ser diplomàtica perquè la serp que et deixen per fer les fotos està com a mínim narcotitzada...), mostres una mica d’interès i, abans que te n’adonis, ja tens una serp al coll i una gorreta blanca al cap. Després toca sessió de fotos del nen amb la serp, del pare amb la serp, de la mare cridant perquè no vol que a la filla li posin una serp al coll… i aleshores comença la gresca. Tu els dones 10 DH (1€) com a gratificació pel préstec de la serp per fer la foto, ells t’escridassen i te’n demanen 100 DH… la resta de la cançó ja ens la sabem tots… i després d’una llarga estona acabes pagant 25 DH i marxes emprenyat. Mai s’ha de perdre el bon humor en aquestes situacions perquè, si no, no hauriem pogut fer unes fotos fantàstiques en moltes ocasions.


Cigonya & familia
Volem que els nens vegin les cigonyes i les seves cries, així que anem fent un passeig per Rue Riad Zitoum el Kdim fins la Place des Ferblantiers, un indret molt curiós ple d’artesans que fabriquen fanalets i a tocar de la muralla on es poden veure desenes de nius de cigonyes. Veure les “mames-cigonya” donant de menjar als “bebe-cigonya” mentre el “pare-cigonya” no fa res, a la meva filla li ha encantat i ens hi hem passat una bona estona. Després, xino-xano, hem anat cap als jardins que hi ha al peu de la Koutoubia, aprofitant que és divendres i hi haurà un munt de families passant la tarda. Hem descansat una bona estona asseguts als bancs mentre els nostres fills feien un partit de “futbol-mandarina” que semblava no acabar mai… quan una mandarina moria, n’agafaven una de nova…


La koutubia des dels seus jardins
I, a poc a poc, s’ha anat fent fosc i ha començat a refrescar (encara més) i hem vist que ja era hora d’anar a fer un passeig per la Plaça, a vagar una mica entre les paradetes i, finalment, anar a sopar. Encara recordo el número de la parada: el 81. Quin cambrer més graciós, ens ha començat a cantar “La lluna, la pruna…”, “En Pinxo li va dir a en Panxo…” i una bona colla de cançons infantils més en català. Ens ha fet riure de valent. Quan se li ha acabat el repertori, ens treu un paper de la butxaca i ens demana si li podem ensenyar a pronunciar en català el que hi posa. No ens ho podiem creure:

- Ho “haveu” vist? La mare que em va parir!!

Quin riure! Poc ens esperàvem nosaltres trobar a Marrakech un xavalet que ens ataqués amb una de les frases més cèlebres de l’APM!!!

Amb bata "blanca" els talentosos caça-clients a Jmaa-el-Fna
Malgrat la diversió considerem que portar els nens a sopar a les paradetes és passar-nos i optem per anar al Toubkal, just al costat. En una escala de restauració, el Toubkal estaria just un graó pel damunt de les parades de la plaça, però com a mínim sembla que els plats els renten. A mi m’encanta, però, què hi farem. S’hi menja bon menjar i a un preu irrisori: jo em regalo amb una harira boníssima (4 DH), els nens amb una truita de formatge i patates fregides (10 DH) i el meu company amb un deliciós tajine de pollastre (40 DH). Tot plegat ens surt per 78 DH. M’encanta aquest lloc!!!

Terrassa Riad Marrakiss
Que bonic és el nostre riad de nit… els fanalets t’encisen amb un milers de llumetes i d’obres que confereixen als espais un ambient misteriós i la terrassa és la viva imatge de la pau.

Embriagats de tanta màgia, acabem d’escriure els nostres diaris de viatge, demanem el comandament de la bomba de calor i anem a gaudir d’un son reparador i necessari per tots quatre.



Índex d'entrades publicades "Ruta 1000 Alcassabes"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...