Alt Pirineu en família: ruta circular en 4x4


Els paisatges del Parc Natural de l'Alt Pirineu signifiquen una part molt important de la meva vida i dels meus records d'infantesa i m'omple d'orgull el fet de veure que tant els meus fills com el meu company comparteixen aquest sentiment. Cada racó que existeix entre la Serralada del Cadí i el cim de la Torreta de l'Orri representen un objectiu en sí mateix i una magnífica excusa per carregar el cotxe amb un bon pícnic i calçar-nos les botes de muntanya. Els de casa (aquí també cal incloure els meus pares) ho fem sovint i en totes les estacions de l'any: busquem bolets a la tardor, esquiem a l'hivern, fem llargues caminades a la primavera i interminables pícnics al costat dels rierols a l'estiu. 

Qualsevol excusa és prou bona i, de fet, no hi ha millor excusa que la visita d'amics amb la mateixa desmesurada passió per la muntanya. Els dies anteriors a la seva arribada va resultar un repte plantejar un itinerari circular que ens permetés de mostrar la varietat paisatgística i cultural de la zona i estem tant satisfets amb el resultat que el voldríem compartir amb vosaltres.



Powered by Wikiloc

Es tracta d'una ruta que requereix dos elements importants: temps i un 4x4. Si no teniu algun dels dos requisits, us suggereixo canviar d'idea, hi ha moltes altres possibilitats a la zona (contacteu amb mi si necessiteu una mica d'orientació).


El Convent de la Tourette amb nens


El convent de la Tourette, construït entre 1953 i 1960 a Éveux, és la darrera gran obra de Le Corbusier a França i, juntament amb d'altres edificis construïts íntegrament amb formigó, marca el punt d'inici cap al brutalisme arquitectònic i l'abandonament de la retòrica purista dels plans blancs que havia caracteritzat la seva obra fins aleshores. Le Corbusier aplica en aquesta obra els cinc postulats bàsics de l'arquitectura moderna: pilotis, terrassa-jardí, planta lliure, finestra correguda i façana lliure.

La Unité d'Habitation de Firminy amb nens



Unité d'habitation és el nom d'una tipologia residencial del moviment modern desenvolupada per  Le Corbusier i, per la seva puresa projectual i austeritat en els materials, va  ser el punt d'inici del brutalisme arquitectònic. Aquestes edificacions es caracteritzen formalment per ésser un prisma rectangular elevat del terreny sobre grans pilotis de formigó, alliberant la planta baixa, i van ésser concebudes per a funcionar d'una manera autònoma com una petita ciutat amb tots els serveis necessaris: una ciutat-jardí vertical que donés resposta a les necessitats d'habitatge després de la Segona Guerra Mundial. Es van executar quatre edificis d'aquestes característques en diferents indrets d'Europa: Marsella (1952), Nantes-Rezé (1955), Berlín - Westend (1957) i Firminy (1965).


10 temes indispensables per anar de camping amb nens



Les coses de vegades venen com venen i no s’hi pot fer més. A mi, que tant m’agrada planificar viatges, m’he trobat enguany en la situació de decidir d’un dia per un altre el destí de les nostres vacances i, de pas, preparar-ho tot així de sobte. Durant un matí  vam enllestir tots els preparatius per sortir sense un rumb precís amb les motxilles i les tendes al maleter del cotxe com fèiem abans (quan dic abans vull dir moooooooolt abans), gairebé l’única alternativa si el destí és Europa i no tens cap reserva feta ni idea del destí.

Tanmateix, no va ser tant complicat i aquest és el resum dels elements imprescindibles per a nosaltres per sortir de càmping sense destí amb nens (o sense ells):


Descobrint Barcelona: turisme en família


El meu company va diàriament a Barcelona a treballar a les Rambles, a tocar de l'estàtua de Colon, de manera que el cap de setmana la darrera cosa que té ganes de fer és tornar-hi.

Tanmateix, el fet que ell treballi al centre implica que diàriament descobreix nous carrers, racons i botigues que, finalment, acaba tenint ganes de compartir amb tots nosaltres. Alguns dissabtes la democràcia triomfa i, tres contra un, acabem anant a donar un tomb pel centre a descobrir nous indrets o a revisitar aquells que ens encisen amb la simple excusa d'anar a fer algun encàrrec.

Quan tenim visites, això sí, és un vertader plaer portar-los a veure "els nostres tresors" i és això el que volum compartir amb vosaltres, la nostra Barcelona particular. Hi ha molt més a veure si disposeu de temps, però en aquest plànol trobareu:

  • els punts d'interès en vermell.
  • restaurants o bars on anar en família (pocs) en verd.
  • botigues interessants en groc.

També hi ha dos recorreguts que acostumem a fer (un pel Raval i l'altre pel Gòtic) i que us ajudaran a agrupar el màxim nombre de punts d'interès.




Després de tants anys descobrint indrets podríem explicar-vos-en molts, però de moment us deixo unes petites pinzellades. Prometem molt més.






Maig 2014: La piedra de la paciencia

LA PIEDRA DE LA PACIENCIA
Autor: Atiq Rahimi
Col·lecció: Nómadas
Editorial: Siruela Nuevos tiempos
Origen: Regal 38è. Aniversari


Sóc una noia molt aplicada i quan algú amb criteri contrastat em regala un llibre, em falta temps per llegir-lo. Les escasses 150 pàgines d'aquest breu llibre, devorat en algunes estones d'un cap de setmana, perduraran a la memòria durant molt de temps. Així, no és d'estranyar que el seu autor, l'afgà Atiq Rahimi, vagi  guanyar el Premi Goncourt l'any 2008 amb aquesta obra i que, un temps més tard, ell mateix dirigís la versió cinematogràfica (que encara no he vist).

En el marc d'un conflicte armat situat en algun país de l'Orient Mitjà aquest llibre dóna veu a una dona oprimida, angoixada i casada amb un home del qual s'ha de fer càrrec després d'un accident. Aquesta, sota l'al·legoria de la llegenda afgana de "la pedra de la paciència" (sangue sabur en persa) obre el seu cor i manifesta els seus somnis, desitjos i sentiments en veu alta. La pedra, a la llegenda, acaba explotant per l'acumulació de tants sentiments i pensaments en el seu interior.

Aquest llibre parla de por, d'opressió, de crueltat, de dominació i d'odi però, sobretot, és una exaltació del valor de la paraula, de l'alienació a la qual han estat sotmeses (i estan encara) moltes dones al món. A aquestes dones se'ls impedeix la comunicació transformant-les en objectes i se'ls aplica la més cruel de les privacions negant, no només el diàleg, si no una cosa tan elemental com el dret a parlar i a mostrar-se. Fascinants m'han semblat els raonaments de la protagonista sobre l'esdevenir de la seva vida fins abans d'engendrar a les seves filles, un terrible síndrome d'Estocolm causat pel pànic i el més humà dels impulsos, l'instint de supervivència. L'opressió, els fanatismes i la intolerància explosionen en l'interior de la protegonista.

"En fin, imagina, estar prometida durante casi un año, y casada durante tres años con un hombre ausente, ¡está claro! Yo vivía con tu nombre. Ni siquiera te había visto, oído, tocado antes. Tenía miedo, miedo de todo, de ti, de la cama, de la sangre. Y al mismo tiempo era un miedo que me gustaba. Seguro que conoces esa clase de miedo que no te aleja de tu deseo, al contrario, te excita, te da alas, aunque temas quemarte. Ése era el tipo de miedo que yo tenía."

A partir del moment en què la protagonista entén que la seva situació ha donat un gir de 180º i que és ella qui té les regnes és quan la cruesa de les seves experiències aflora a la superfície. Quin magnífic retrat d'aquesta societat ofereix l'autor a partir de la vista dels talibans, quan li roben el seu Alcorà creient-la una prostituta i ella sent, de sobte, que té en el seu poder una arma amb la qual lluitar: el seu cos.

"Los hombres como él tienen miedo de las putas. ¿Y sabes por qué? Voy a decírtelo, mi sangue subur: cuando os folláis a una puta, ya no domináis su cuerpo. No es más que un intercambio. Vosotros le dais dinero, ella os da placer. Y puedo asegurarte que a menudo es ella quien os domina. Es ella quien os folla."

Tanmateix, el final del llibre, en la meva opinió, no és un final digne de la resta de pàgines que el precedeixen. Aquesta darrera dominació m'ha semblat innecessària aquesta última dominació. Passi el que passi, faci el que ella faci, al final ell sempre sortirà guanyant o, com a mínim, ella sortirà perdent. Sóc massa racional per creure que una persona després de tres setmanes en estat vegetatiu tingui forces per fer res, massa racional per no veure que aquest final és una picada d'ullet a la desesperació de la situació de la dona en aquests països on, facin el que facin i per inversemblant que sembli, elles sempre tenen més opcions de sortir perdent.


Queden, però, les paraules de denúncia de la protagonista, un necessari crit a la llibertat i a la tolerància.

Encerclant d'Atlas 2013: 04 De la Zaouia Ahansal a Agouti

04 De la Zaouia Ahansal a Agouti (26.06)

Etapa: 69 km - Link a Google Maps









Allotjament: Gîte Flilou - La Maison Berbère 


Tip del dia:
  • Desconnexió: em declaro una fervent buscadora de xarxes wifi (com una mena de saorí amb el mòbil a la mà cercant cobertura) però, en aquestes valls la connexió amb la natura és tan intensa que, fins i tot jo, recomano desconnectar i gaudir de la connexió amb tu mateix i amb la teva família.


Magnífiques estampes de la vida quotidiana a Amezray en l'època de la collita dels cereals

Encerclant l'Atlas 2013: 03 D'Azrou a Zaouia Ahansal

03 D’Azrou a Zaouia Ahansal (25/06)

Etapa: 330 km - Link a Google Maps









Allotjament: Dar ahansal

  • 720 DH per una habitació quàdruple en Mitja Pensió



Tips del dia: 
  • Paciència: la N8, la carretera que uneix Azrou amb Marrakech, és molt lenta perquè té una densitat de tràfic important, així que millor agafar-s'ho amb calma.
  • Mareig: el suc de taronja de l'esmorzar i els revolts no semblen ser bons amics, millor porteu alguna cosa per al mareig.
  • Aigua: l'única precaució que tenim al Marroc pel que fa al menjar és beure aigua embotellada. Si us dirigiu a la muntanya en època de calor, no és mala idea portar-ne unes quantes ampolles al maleter.
L'infame Nacional 8

Encerclant l'Atlas 2013: 02 De Melilla a Azrou

De Melilla a Azrou sense gaires parades (24.06)

Etapa: 399 km - Link a Google Maps








Allotjament: La Perle d’Azrou


Tips del dia: 
  • Frontera: portar els papers d’importació del vehicle fets i els fulls blancs d’entrada ja emplenats.
  • Oued Amlil: parada obligada per menjar la millor kefta del món.
  • Passar per la N19: el millor camí des de Melilla fins a agafar l’autopista a Taourirt.
  • Descans al Dayet Aoua: a 18 km d’Ifrane, un llac molt recomanable per parar a fer un descans i/o un pícnic.
  • Telèfon mòbil: portar un terminal lliure i comprar una targeta de prepagament.
Autopista entre Taourirt i Fes

Encerclant l'Atlas 2013: 01 del Penedès a Melilla

Del Penedès a Melilla (22-06 al 23-06)

Etapa: 805 km - Link a Google Maps







AllotjamentFerry nocturn “Sorolla” (Naviera Acciona – Transmediterránea)
  • 457 € total 2 adults + 2 nens + 1 vehicle (anada en camarot nocturn i tornada en butaca)
  • 90,40 €/adult anada i tornada
  • 60,51 €/nen anada i tornada
  • 156,00 €/cotxe anada i tornada
Tips del dia:
  • Autovia del Mediterráneo: una bona alternativa als peatges de la AP7 (21,10 € peatge en total)
  • Embarcar a Almería: en 18 hores et plantes del Penedès a Melilla, la manera més ràpida d'arribar al Marroc en vehicle propi.
  • Ferry: portar en una motxilla petita l’imprescindible per passar la nit i deixar tota la resta al cotxe. Als camarots ja hi ha tovalloles.

Melilla des del ferry, amb el Gurugú al fons 

"Un viatge de deu metres" al sofà de casa

Fa uns dies llegia en una de les entrevistes del magnífic llibre "Educar millor" del gran CarlesCapdevila que una bona activitat per educar en els valors en família és veure pel·lícules plegats. A partir d'aquesta certesa, i aprofitant una tranquil·la tarda al Pirineu,  vam recórrer a la nostra "llista de pel·lícules que hem de veure amb els nostres fills" i, en una mena d'atac de telepatia poc habitual en nosaltres, vam coincidir en veure "The hundred-foot journey", l'adaptació cinematogràfica de la novel·la de Richard C. Morais. Dos grans amics nostres feia una setmanes que ens l'havien recomanat per separat a cadascun de nosaltres i, sí senyor, va ser un encert.


Marroc amb avis i nens: 09 Azrou - Marrakech i despeses

Dia 9      Azrou - Marrakech        
Distància: 556 km           

El darrer dia dels viatges queda sempre difós en la memòria, sobretot si hom ha de prendre un avió a Marrakech per la tarda i fa l'esmorzar a Azrou. Així, a les 7:45 sortíem de "La Perle d'Azrou" en direcció a Marrakech i amb l'única pretensió d'arribar a temps d'agafar el nostre avió, a les 18:00. Vam posar a prova la resistència del cotxe i la nostra pròpia i, amb una única parada de 30 minuts, arribàvem a les 14:25 a Marrakech, on vam fer un dinar en una pizzeria i a les 16:00 estàvem retornant el cotxe al pàrking de l'aeroport. Això si, malgrat anar com una fletxa, fer el by-pass de Rabat d'una manera increïblement ràpida i aconseguir enllaçar amb l'autopista a Casablanca sense gaire transit, va ser impossible fer aquest recorregut en les utòpiques 5 hores i 35 minuts que indica Google Maps. Un cop més, no feu mai cas als temps indicatius de Google Maps quan circuleu pel Marroc. És molt més fiable la següent regla per calcular temps: una mitjana de 100 km/h per autopistes de peatge, una mitjana de 50 km/h per carreteres de la xarxa principal i tota la paciència del món per la xarxa secundària i per pistes. Hi ha algunes honroses excepcions que, quan es produeixen, donen molta alegria i, per tant, no seré jo qui us tregui aquesta il·lusió.

Tiquets de pàrking

Abril 2016: Persèpolis

PERSÈPOLIS
Autora: Marjane Satrapi
Col·lecció: Nómadas
Editorial: Norma Editorial
Origen: Regal 40è. Aniversari


"En un món amb tant poques dones dibuixants com és el del còmic, i un país dominat pel masclisme com és Iran, l'aparició d'una autora d'esperit rebel fa de Marjane Satrapi un personatge singular. Però la vertadera raó per la que ha omplert portades a tot el món i ha arribat tant amunt ha estat aconseguir que una obra com Persèpolis transcendeixi la societat mateixa, trenqui totes les fronteres i es converteixi en un símbol de la tolerància i la llibertat." (Epíleg del llibre)

Diu que "qui té un amic té un tresor" i jo afegeixo que qui té amics que li regalin bons llibres, és doblement afortunat, i aquest és el meu cas. Quan aquest llibre va caure a les nostres mans com a regal d'aniversari ens va sobtar, en fullejar-lo inicialment, que es tractés d'un còmic (novel·la gràfica segons els entesos), un gènere al qual no havíem tornat des de la nostra adolescència. Això em va esperonar a començar-lo ràpidament, tant ràpidament que es va fondre a les meves mans en quatre estones perquè, amb el seu grafisme senzill, net, efectiu i sense floritures innecessàries, es tracta d'un llibre de lectura amena, apassionant i adictiva. Iran, país on s'inicia l'acció del llibre, un destí del qual he llegit i escoltat coses meravelloses (sobretot aquí i aquí), era, per mi, un grandíssim desconegut.

Allotjament a Skoura: actualització


Sempre que les nostres rutes ens porten a prop de Skoura, ens agrada parar ni que sigui una nit. L'observació de la vida a l'interior del Palmerar, les nombroses Kasbahs i la gradació del paisatge en tres capes diferenciades fins a l'horitzó (palmeres, desert, Alt Atlas) fan que ens hi haguem allotjat en nombroses ocasions. L'oferta és abundant i resulta difícil escollir i nosaltres hem provat a la zona tres allotjaments de perfils molt diferents i en l'actualització d'aquesta entrada en podreu trobar els comentaris i les dades útils que esperem que us siguin d'utilitat.


Si us interessaAltres llocs del Marroc on ens hem allotjat amb nens



Presentació del llibre "Experiències de viatge"

El dia de Sant Jordi vaig poder rememorar amb propietat aquella bonica cançó d'en Serrat que diu "Ara fa vint anys que tinc vint anys" deixant de ser de ser una "-añera" per començar a ser una "-entona", com em va dir un bon amic. Això sí, vaig abandonar els 39 amb honor, a la presentació del llibre "Experiènciesde viatge" que acaba de publicar Nova Casa Editorial després de gairebé dos anys d'intensa lluita, un llibre amb un recull de 55 relats de viatges realitzats per 44 blocaires que habitualment escrivim en català. Vam tenir la immensa sort de ser a la presentació del llibre el dia 22 d'abril a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona perquè un dels relats seleccionats era el nostre "B de Berebers" i, us ho ben asseguro, va ser una experiència increïble. Així, publico avui aquesta carta d'agraïment a l'editorial i a tot el seu equip que són els vertaders "culpables" de tot plegat:


Quatre experiències en un hammam al Marroc

Font: Hammam Cagaloglu
La nostra primera experiència en un hammam va ser a Istanbul fa alguns anys coincidint amb un viatge en parella en el qual no va deixar de ploure i vam haver d'improvisar tota mena d'activitats indoor. Els banys turcs, formalment, estan constituïts per una gran sala, normalment sota una cúpula, i algunes petites sales perimetrals on hi ha una gran quantitat de vapor d'aigua i una temperatura força elevada. Hom s'instal·la a un pedrís que hi ha a la sala central i comença a suar tot seguit, refrescant-se amb les galledes que es poden omplir a la font que hi ha a la mateixa sala. Arribat el moment i el massatgista contractat, ets acompanyat a una de les saletes laterals on hi ha una mena de llits de marbre on et faran el massatge o el que hagis contractat. Tradicionalment estan separats per sexes però hi ha un hammam tradicional, el de Suleymaniye, un hammam que té més de 450 anys i que ha estat condicionat per adaptar-se a les demandes turístiques i ofereixen servei simultani als dos sexes. Aquí es on vam anar i en vam sortir encantats i relaxats com dos nadons.

Des del primer viatge al Marroc (per errònia extrapolació i generalització) vam voler emular tant plaent experiència per adonar-nos de seguida que un hammam tradicional al Marroc no té res a veure amb el glamour del hammam turc. Ni la tipologia edificatòria ni el ritual corresponen al model turc i, durant els darrers anys, la meva curiositat insana i la meva passió per aquests temes  m'han portat a visitar diverses de les tipologies d'aquest servei que se m'han anat presentant.

Monestir de la Mare de Déu de l'Atlas a Midelt

La presència d'un Monestir cristià a la ciutat de Midelt a 1500 metres d'alçada és quelcom que no deixa indiferent. Ja vaig avançar aquí que tenia la sana intenció, si arribàvem a una hora decent a Midelt en la primera jornada del nostre darrer viatge al Marroc, d'anar a buscar el Monestir de la Mare de Déu de l'Atlas.

Així, aquell 18 de març, desè aniversari del nostre casament i acompanyats pels nostres dos fills, va començar de la millor de les maneres desembarcant del ferry a les vuit del matí a Melilla i esmorzant envoltats de gent molt especial per a nosaltres. El dia apuntava molt alt i, quan vam creuar la frontera de Beni Enzar amb el nostre vehicle en uns escassos 20 minuts, ens vam sentir tocats gairebé per la Divina Providència (la nostra primera experiència en aquest pas fronterer va ser diametralment oposada). El camí fins a Midelt va ser bufar i fer ampolles i sobre les quatre de la tarda arribàvem a aquesta ciutat a les faldes de l'imponent Jbel Ayachi.

Em declaro una persona molt afortunada per la manera en la qual coneixo per primera vegada alguns dels llocs paradigmàtics de la meva vida: la Piazza San Marco de nit i plovent, la costa africana des d'un vaixell, la Capella de Ronchamp després d'una nevada, el llac Iriki cobert d'una capa de vegetació, el Convent de la Tourette entre la boira, la Vall dels Reis sota la pluja, Alexandria en un dia d'eclipsi solar... No hi ha límits per a tot allò que fem moguts per la passió i, una vegada més, el destí m'ha portat a viure una experiència que no oblidaré en molt de temps, en aquesta ocasió en un petit Monestir cristià en un país musulmà.

Col·laboració al llibre "Experiències de viatge"

Nova Casa Editorial” ha seleccionat un relat de Tips de Viatges que parla de tres coses que ens apassionen: viatjar en família, el Marroc i la cultura bereber per tal d'incloure'l en un llibre que es presentarà el proper 22 d'abril.

El llibre, que es titularà "Experiències de viatge”, té 51 relats de 44 autors diferents i, com ells bé diuen, és tot un món per descobrir.

El relat seleccionat es titula "B de berebers" i parla de les 24 hores que vam passar a casa d'una família amaziga de l'Alt Atlas amb els nostres fills en el viatge que vam fer durant tres setmanes el mes de juny de 2012, una experiència que recordarem durant molt de temps i amb molt d'afecte. 

La resta de relats, de blocaires viatgers de gran qualitat, estic desitjant veure'ls maquetats i poder-los llegir.


Si no teniu res pensat per Sant Jordi, potser és una bona idea, no? 




Marroc amb avis i nens: 08 Ruta de cedres i llacs

Dia 8      Azrou (ruta de cedres i llacs)          
Distància: 100 km           
Allotjament: La Perle d'Azrou


Cedres i més cedres...
Que l'Atlas Mig és una de les nostres zones favorites del Marroc, no és cap secret. Així, mai deixem passar l'oportunitat de donar un tomb pels seus llacs i boscs de cedres i, per tant, aquesta ruta amb els avis era una magnífica excusa. Considerant que era el dia previ a la tornada i ja portàvem 8 dies de ruta força intensa, vam optar per una "volta curta" i fer una tarda tranquil·la a l'allotjament per fer les maletes (bé, això ho va fer la meva mare perquè nosaltres, considerant que viatgem amb dues motxilles per quatre persones i que no les hem desfet cap dia, això ho tenim enllestit en deu minuts).

Amb un bon pícnic preparat, ens vam disposar a fer una ruta curta pels llacs i boscs de cedres d'aquesta zona de l'Atlas Mig. Nosaltres ja n'havíem publicat una ruta més completa i encara en vam fer una més llarga i sorprenent la Setmana Santa del 2015 (que tinc pendent de publicar) però aquesta petita ruta que us proposo és apta per a totes les edats i apta per a tots els vehicles

Allotjament a Amtoudi

Graner d'Aguelluy
Hom pot arribar al màgic racó de l'Antiatlas on s'amaga Amtoudi Id Aïssa per moltes raons, però tothom qui hi arriba coincideix en què l'indret és PURA MÀGIA. Fer senderisme, banyar-se en tolls d'aigua cristalina gairebé tot l'any o sorprendre's amb els gravats rupestres poden ser algunes de les excuses. En el nostre cas, hi afegim la pura admiració dels dos Graners Col·lectius (Id Aïssa i Aguelluy) que s'alcen en aquest indret com dos esplèndids nius d'àligues, per nosaltres, el màxim exponent de l'arquitectura tradicional pública d'aquesta zona del Marroc.

El que està clar és que si acabeu a Amtoudi (cosa que recomano acaloradament) us allotjareu a l'alberg de Georges Roy, anomenat "On dirait le sud", com la cançó de Nino Ferrer, preciosa... Creieu-me: encara no coneixo ningú que no hagi sortit fascinat d'allà. I què té aquest allotjament que el faci tan únic? Per a nosaltres té l'essencial que tot bon allotjament necessita.

Què visitar a Marrakech amb nens?

Resulta molt habitual que quan algú del meu entorn s'ha proposat d'anar al Marroc, i concretament a Marrakech, acabi demanant-me consell. Hom pot trobar a les guies tot allò que té interès a nivell turístic, però sempre és d'agrair que et donin alguna indicació de llocs on anar a menjar, on canviar diners o on allotjar-se.

Vaig començar a guixar els plànols de la ciutat que tenia, vaig continuar fent senyals amb Photoshop sobre la foto aèria de la medina i, finalment, vaig acabar muntant aquest mapa a Google Maps. D'aquesta manera, almenys, no he de començar la feina de nou cada vegada que algú em pregunti.

I per què no compartir-lo amb tothom? Que quedi clar que es tracta d'un mapa totalment SUBJECTIU dels llocs on hem anat i algunes de les impressions personals nostres. Si us pot servir, és tot vostre.  Només heu de clicar sobre cada punt i us apareixerà un petit comentari i/o algun link relacionat.




Aquesta petita enumeració de punts d'interès a la medina i a prop de Jmaa-el-Fna estan situats sobre fotografia aèria i us recomano desactivar el carrerer, ja que allà tampoc serveix de molt. Hi podeu trobar tres categories en funció del color:

  • BLAU: atraccions turístiques 
  • VERMELL: restaurants, bars... 
  • VERD: utilitats (policia, taxis, autobus, correus...) 


Per informació sobre allotjament a Marrakech, cliqueu aquí.
Per més informació sobre allotjament al Marroc, cliqueu aquí


Marroc amb nens: farmaciola de viatge

Estem preparant la nostra habitual escapada en família al Marroc per les vacances de Setmana Santa i avui he destinat una estona a revisar la farmaciola de viatge, quelcom que no m'agrada deixar per al darrer moment.

Mentre vaig mirant el que hi ha, el que hi manca i traient el que ja ha caducat, me n'he adonat de com ha anat canviant aquesta farmaciola a mesura que els nostres fills han anat creixent. És curiós, perquè els medicaments s'han anat adaptant a la seva edat, a la nostra experiència en aquests temes i, sobretot, a la nostra perícia col·locant-ho tot a l'interior fins a nivells molt elevats de "Tetris". A banda dels medicaments sense caixa i en la quantitat que considereu indispensable (no més) sempre porto els prospectes dels medicaments per tal de saber quina és la dosificació adequada (els nens creixen i la Llei de Murphy diu que em caldrà consultar-ho el dia que no tingui accés a Internet).

Encerclant l'Atlas 2013: 06 De Demnate a Skoura i un hammam tradicional

Ruta: Link a Google Maps (194 km)
Allotjament: Chez Talout (Skoura): WebTripadvisorEntrada al blog
Tip del dia: Hammam tradicional en família

Un dia completet... jeje. Com que era el Sant del nostre fill, i segons una tradició establerta en els darrers anys, havia de ser especial.

El tajine de bou i l’amanida que ens van prometre per sopar ahir es van quedar en un tajine de bou perquè no tenien tomàquets per fer-nos l’amanida, c’est la vie... Això sí, ens van convidar a una cervesa a cadascun (als nens no, no us preocupeu, ells van prendre Sprite) i ens van descontar 5€. La veritat és que el propietari de l’hotel, un gendarme francès pre-jubilat anomenat Pierre, es va mostrar molt atent amb els nens tota l’estona i aquest matí els ha anat a comprar Nesquik i tot perquè se’l posessin a la llet.

Hem sortit cap a l’Alt Atlas per travessar-lo fins a la meitat, a l'alçada de Toufrine, on surt la pista que recorre la vall del Tessaout, on teníem intenció de passar la nit. La R3017, la única carretera que atravessa l'Atlas a aquesta alçada, va ser asfaltada no fa gaires anys i, actualment, hi ha trams on l'asfalt és tan precari que està molt a prop de tornar a esdevenir pista. Considerant que és època de sega dels cereals i que la carretera semblava una cursa d'obstables, hem arribat a Toufrine bastant ràpid, en un parell d’hores com a molt. 

De dioses y de hombres a Midelt

Preparar els viatges amb antelació em permet de gaudir-los triplement: abans, durant i després. Tot i que, òbviament, la fase que més m'agrada és el "durant", reconeixo que tots els preliminars de preparació de viatges m'encanten. És un fet sense discussió.



Ara mateix estem preparant el nostre viatge de Setmana Santa al Marroc i, com qui no vol la cosa, ahir vaig topar amb aquesta pel·lícula. El primer dia del nostre proper viatge en terres marroquines ens permetrà arribar a Midelt a mitja tarda, ciutat que no té gaire encant, la veritat. Ja teníem assumit que seria una tarda de descans i lectura després de dos dies intensos de cotxe per tal d'arribar-hi des de casa però, per casualitat, vaig topar amb un comentari al portal "Los Viajeros" on un dels usuaris més experimentats en el país recomanava una visita en aquesta ciutat: el monestir de la Mare de Déu de l'Atlas. Mare de Déu? A l'Atlas? Comprendreu que em vagi cridar l'atenció, oi? No sóc una persona en absolut creient ni practicant, però sóc essencialment curiosa i conèixer el gènere humà m'apassiona.

Marroc amb avis i nens: 07 Chaouen - Azrou

Dia 7      Chaouen - Azrou            
Distància: 399 km

Chaouen des de l'Av. Ras el Maa
Sempre m'ha agradat la gran diferència que hi ha entre visitar Chaouen al vespre o de bon matí, és com dues ciutats diferents, i això és aplicable a les medines de totes les ciutats marroquines que hem visitat. El bullici, els sorolls, les olors a menjar, la paradeta dels cargols i les llumetes que il·luminen discretament els raconets blaus de la medina al vespre es transformen, passada la nit, en la tímida llum blanca del matí que posa a descobert l'intens blau que banya cada carrer, cada paret i cada porta. Pel matí hi impera la pau, la gent encara dorm o, mig adormida encara, comencen a obrir els seus comerços, les senyores surten a fer les petites compres de queviures i els gats, els vertaders amos i senyors de la ciutat, badallen i s'estiren adonant-se que, potser, ja ha arribat el moment d'anar a fer un tomb i canviar de racó on continuar fent mandra. No perdré aquesta ocasió per dir que, a mi, aquests animalons no em provoquen gaire simpatia, com ja us vaig explicar aquí o aquí. Tanmateix, no es podria dir el mateix de la meva filla, a la que els gats tenen totalment meravellada.






Sabeu que sóc, en certa manera, una mica fetitxista en la manera en què arribo per primera vegada als llocs, us ho vaig explicar en l'inici d'aquesta entrada. Per a mi és important la primera imatge, les primeres sensacions i, ho reconeixo, sóc molt afortunada en aquest aspecte perquè l'atzar m'ha proporcionat magnífiques primeres impressions. Així, malgrat que Chaouen de nit és un plaer, tenia molt clar que volia que els meus pares ho coneguessin a primera hora del matí, tal com ho vam fer nosaltres amb els nens la primera vegada que hi vam anar.

Carrers de la medina de Chaouen a primera hora
A casa, som tots molt matiners, fet que de vegades és una desgràcia i que, d'altres, és una benedicció. Recordo la sensació d'obrir la porta de l'habitació, quan el sol acaricia amb els seus primers raigs els tendals de color blanc i la silueta de les muntanyes es retalla al fons del paisatge. En aquests moments em sento molt afortunada i, si després tot aquest "bonheur" culmina amb el deliciós esmorzar d'aquest allotjament, bingo! Els esmorzars del Dar Dardara us deixaran el llistó tan alt que difícilment es podrà superar i amb l'energia acumulada, tirareu unes quantes hores. Així, amb les piles carregades i la panxa plena, entràvem a Chaouen amb moltes ganes i amb la intenció de fer-hi un passeig per després fer ruta cap a Azrou, el nostre destí final en aquell dia.

 


A Chaouen, si hi aneu amb cotxe, teniu dos llocs on aparcar per visitar la medina: davant de l'hotel Parador al bell mig de la medina i al costat de la plaça Utta el-Hammam o a l'aparcament que hi ha en direcció a Ras-el-Maa i entrar a la medina per la porta de Bab al-Ansar (o Bab Onsar). Aquesta segona és l'opció que més ens agrada. En tots dos aparcaments cal fer un petit pagament al guardià (5dh) que us esperarà amb la seva inconfusible armilla reflectant.

Chaouen es situa en la vessant d'una muntanya i si per alguna cosa es caracteritza, a banda del singular color blau del qual tot està pintat, és per les seves barreres arquitectòniques. Si entreu per la porta de  Bab el Ansar, situada topogràficament en la zona més alta, tot el que baixeu, ho haureu de pujar després. Si hi aneu amb canalla, és un bon moment per deixar el cotxet al cotxe i carregar-los en una motxilla. La primera impressió que tindreu serà el rierol (Ras-el-Maa) que, malgrat que la canalització de les aigües ha fet que desapareixi el salt d'aigua al qual fa referència el seu nom, resulta un indret molt agradable, refrescant i realment concorregut per la població local. S'hi situen els safareigs públics i, si a primera hora és possible veure-hi força senyores fent-hi la bugada, per la tarda es converteix en una zona on les famílies i, sobretot, els joves van a refrescar-s'hi. Hi ha un cafè molt "apanyat" que té una terrassa on fer una paradeta tècnica amb molt bones vistes sobre aquesta zona.

Tan bon punt hem entrat a la medina he vist a la cara dels meus pares que allò seria un èxit: amb els carrers encara sense turistes i les botiguetes a mig obrir s'hi respirava una pau i un silenci que convidava a passejar i veure cada racó, cada porta, cada carreró pintat de blau. Si mirés l'arxiu de fotografies, en la primera hora a Chaouen segur que vam batre rècords. Cal reconèixer que, en certa manera, aquesta vil·la s'ha convertit en una mena de parc temàtic per al turista espanyol principalment  (no en l'extrem d'Asilah, afortunadament) i que aquesta homogeneïtzació cromàtica no és absolutament natural però, tanmateix, pel matí és quan hom hi pot veure la vida quotidiana més enllà dels designis imposats pel reclam turístic. El nostre passeig ens va portar fins a l'accés sud de la plaça Utta el Hammam, on vam parar a fer un te. El despertar de la vida als comerços i les petites botigues de formatges i merceries del barri de Souika van meravellar als meus pares. Després de la pausa-cafè, vam aprofitar per fer força compres de souvenirs que en aquesta ciutat estan a bon preu i s'hi troben cosetes interessants. Les meves compres preferides: el formatge de cabra que hom pot trobar en el carrer principal que descendeix cap al barri de Souika, al sud de la plaça, sabons artesans que venen en una meravellosa botiga situada al nord de la plaça, just davant de l'entrada del famós restaurant Aladdin i els davantals de cotó a ratlles típics de la zona que jo utilitzo com a estovalles. Sempre em penedeixo de no haver comprat més formatge ni més sabons. La sessió de compres va ser tan intensa i tan plaent que sortíem de Chaouen a quarts de dues, després d'unes gairebé quatre hores d'haver-hi entrat. Sé que els meus pares s'han emportat un record molt especial d'aquesta ciutat que, juntament amb Essaouira, són les dues preferides per ells al Marroc (fet en què hi coincideixo). Només al meu pare li va quedar quelcom "al tinter": no va poder tastar els cargols perquè la paradeta obre a les set de la tarda. Crec que és suficient excusa com per tornar-hi, no?

La resta del dia havia de ser funcional: carretera i manta fins a Azrou, on ens esperaven els fantàstics Jérôme i Fàtima a la Perle d'Azrou, un dels nostres allotjaments favorits. Però l'atzar ens va portar una magnífica experiència en forma de dinar. I és en aquest punt on recordo la meva mare i ja començo a riure...

Si ets escrupulós, millor no vagis al Marroc o, almenys, no siguis kamikaze i no vagis a l'aventura. Sempre que he anat sola amb la meva mare he vigilat amb els llocs on la portava a menjar perquè, tot i que sé que mai em diria res, ella patiria. Així, quan ja havíem passat per Ouezzane i eren les tres passades, vam decidir de buscar un lloc on parar a dinar. Les benzineres són sempre una molt bona opció (això ja us ho explico més avall en la secció de Tips) i vam parar en la única d'aquell tram de carretera, que era molt gran i amb força cotxes parats. Situació estàndard: benzinera, cafè amb taules plenes d'homes asseguts mirant el devenir de la carretera i un restaurant. Seiem al restaurant. Ens mirem amb el meu marit i comencem a riure. Canviem a la meva mare de lloc a la taula, just per situar-la d'esquena a la cuina i a les graelles. A tot això, el meu pare com un peix a l'aigua: no es va perdre detall del procés de compra de la carn a la carnisseria, el triturat, la formació de les Keftes (hamburgueses) i la seva cocció a la graella. A aquelles alçades la meva mare ja havia descobert que havíem parat en un lloc "no gaire turístic" i, malgrat els intents dels meus fills per despistar, vaig oferir-li de fer-se un entrepà amb algunes llaunes de tonyina que teníem al cotxe. Tampoc us espanteu, eh! Ni el lloc era brut ni hi passava res desagradable (a excepció dels lavabos...) sinó que simplement tot el procés podria sorprendre a qui no ho hagi vist mai. A més, tinc la teoria que el foc ho mata tot. Doncs no: tinc una mare que és una campiona que mai deixa de sorprendre'm. No només va menjar, sinó que, fins i tot, diria que va menjar amb gust. Ens van servir les keftes amb unes amanides, molt de pa i ho vam acabar amb un te a la menta gegant, fet a la manera del Rif amb un gran got de "cubata" i la menta al seu interior, els millors tes del Marroc. I vam batre el rècord al dinar més barat: 185dh en total.

Arribàvem a Azrou a les 18:30  just per fer recerca d'una llibreria on poguéssim imprimir les targetes d'embarcament i posar a prova els estómacs dels meus fills amb uns gelats que havien patit trencaments de la cadena de congelació diverses vegades. El dia acabava amb un magnífic sopar (sempre diferent, original i amb propductes de la pròpia horta) i una estoneta de lectura al nostre allotjament de capçalera a la zona, una de les zones que més ens agraden al Marroc.




Tips de consells:

  • Dinar en ruta: la primera manera de dinar en ruta i sense haver-ho previst consisteix en trobar un lloc a l'atzar on matar la gana i per això, al Marroc exactament igual que a casa nostra, quan vas de ruta i no saps on parar a menjar, els restaurants que hi ha a les benzineres poden ser una bona opció. A la xarxa principal de carreteres hi acostuma a haver grans benzineres (Afriquia, Ziz,...) que sempre estan acompanyades d'un cafè i d'un restaurant. L'oferta acostuma a ser similar en tots ells (tajine, truita, brotxetes, amanides,...) i els preus molt raonables. Personalment, els establiments d'aquest tipus que més m'agraden són aquells que tenen una rengla de tajines que s'estan coent al foc de les brases i que et serveixen just acabats de fer, una delícia amb una mica de pa.
  • Dinar "inoblidable" en ruta: una altra manera de dinar en ruta, la que més ens agrada a nosaltres,   és la que prioritza el producte que anem a buscar, perquè sabem que som capaços de dinar molt tard només per trobar-ne, perquè podem desviar-nos força quilòmetres només per menjar-ne, perquè sentim aquesta paraula i ens ve a l'instant una terrible salivera i l'estómac comença a rugir... Sí, senyors, parlo de la Kefta. Per explicar-ho d'una manera molt clara i entenedora la definiríem com a petites hamburgueses de carn picada de vedella que ens faran a la brasa i acompanyarem amb pa, amanida i fil-fil (una mena d'escalivada de pebrot picant). Però és molt més que això, és, de fet, un paradigma. Per què? Perquè representa tot allò que quan algú que ha anat de viatge al Marroc, en tornar, t'explica amb cara de fàstig: "tenen les vaques i els xais penjant d'uns ganxos a l'aire lliure plens de mosques!". Força cert, tanmateix, però que requereix d'algunes precisions. Tenen els animals que han sacrificat fa ben poques hores i que vendran durant el mateix dia perquè, si bé per una qüestió religiosa aquella carn l'endemà es podria considerar en certa manera "corrompuda", realment també cal tenir en compte que la major part de petites carnisseries no tenen neveres ni cambres. El tema de les mosques, no n'hi ha per tant. Però ningú us explicarà el plaer de veure com tallen la carn, la trituren davant teu, la barregen amb ceba i tomàquet i immediatament en fan les hamburgueses i les couen. És un procés que em meravella. Si teniu ocasió, no deixeu escapar l'oportunitat de fer-ho i heu de saber que la comanda es fa al pes, és a dir, que tu demanes un kilo de kefta i ja t'hi inclouran les amanides i el pa sense demanar-ho. La darrera vegada que vaig fixar-me en el preu anava a 110 dh el kilo de kefta. El paradigma i la "Meca" de la kefta és Oued Amlil i està meravellosament explicat al blog del meu amic Pablo, amb qui n'hem compartit moltes, però si us hi fixeu, veureu establiments d'aquesta mena dins de moltes petites poblacions que travessareu en cotxe.
  • Despeses, compres o souvenirs:  Per mi la diferència és molt clara. Les
    despeses són allò inevitable com els bitllets d'avió o ferry, els allotjaments, la benzina o els peatges. Les compres són allò necessari un cop ets allà i que et cal anar comprant a mesura que avança el viatge, com el menjar, articles de perfumeria o farmàcia. Els souvenirs són totes les xorrades de les que podries prescindir però "ja que estàs aquí" t'ho compres, hi poses un munt d'espectatives i, probablement, te'n penedeixis només arribar a casa. Ningú com en Jordi Mateo a
    "Los chicos Shokran" pot explicar millor la definició de "pongo", terme que encaixa perfectament amb el glamourós i afrancesat mot que acostumem a utilitzar els guiris. El que sí hauríem de saber és que, tot i que el regateig està molt estès i sembla imprescindible, hi ha situacions en les quals no és adient. NO es regateja amb el menjar ni amb els articles quotidians (gel de bany, pasta de dents, etc.). Quan parem en un mercat i comprem uns plàtans, uns tomàquets i unes taronges (feu-ho! Estan deliciosos!) no s'ha de regatejar, eh! Amb els souvenirs ja és una altra cosa, via lliure! Traieu el negociant que teniu a dins, calceu-vos el millor somriure i no perdeu mai el bon humor i, probablement, és possible que passeu una bona estona. Sempre que aquesta situació no es repeteixi gaire vegades pot ser divertit, clar, perquè, personalment, em treu de polleguera que cada petita compra m'impliqui invertir-hi mitja hora.  Amb els allotjaments la qüestió és més ambigua, sempre es pot intentar i acostuma a funcionar. Suposo que amb les gran cadenes hoteleres no hi ha res a fer, però no acostumo a freqüentar-les, i menys al Marroc. Acostuma a ser bona idea negociar amb el preu que fan als nens, a ells els pesa menys fer una rebaixa per aquest tema i nosaltres ho agrairem. També cal tenir en compte que si anem en grup, el regateig i un bon preu és gairebé obligatori. Amb molt d'orgull porto el sobrenom de "MontseBooking" quan viatjo amb els meus amics.
Preciosa botiga de sabons a Chaouen


Per altres entrades i consells del mateix viatge: cliqueu aquí


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...