Descobrint Barcelona: turisme en família

El meu company va diàriament a Barcelona a treballar a les Rambles, a tocar de l'estàtua de Colon, de manera que el cap de setmana la darrera cosa que té ganes de fer és tornar-hi.

Tanmateix, el fet que ell treballi al centre implica que diàriament descobreix nous carrers, racons i botigues que, finalment, acaba tenint ganes de compartir amb tots nosaltres. Alguns dissabtes la democràcia triomfa i, tres contra un, acabem anant a donar un tomb pel centre a descobrir nous indrets o a revisitar aquells que ens encisen amb la simple excusa d'anar a fer algun encàrrec.

Quan tenim visites, això sí, és un vertader plaer portar-los a veure "els nostres tresors" i és això el que volum compartir amb vosaltres, la nostra Barcelona particular. Hi ha molt més a veure si disposeu de temps, però en aquest plànol trobareu:

  • els punts d'interès en vermell.
  • restaurants o bars on anar en família (pocs) en verd.
  • botigues interessants en groc.

També hi ha dos recorreguts que acostumem a fer (un pel Raval i l'altre pel Gòtic) i que us ajudaran a agrupar el màxim nombre de punts d'interès.




Després de tants anys descobrint indrets podríem explicar-vos-en molts, però de moment us deixo unes petites pinzellades. Prometem molt més.






Maig 2014: La piedra de la paciencia

LA PIEDRA DE LA PACIENCIA
Autor: Atiq Rahimi
Col·lecció: Nómadas
Editorial: Siruela Nuevos tiempos
Origen: Regal 38è. Aniversari


Sóc una noia molt aplicada i quan algú amb criteri contrastat em regala un llibre, em falta temps per llegir-lo. Les escasses 150 pàgines d'aquest breu llibre, devorat en algunes estones d'un cap de setmana, perduraran a la memòria durant molt de temps. Així, no és d'estranyar que el seu autor, l'afgà Atiq Rahimi, vagi  guanyar el Premi Goncourt l'any 2008 amb aquesta obra i que, un temps més tard, ell mateix dirigís la versió cinematogràfica (que encara no he vist).

En el marc d'un conflicte armat situat en algun país de l'Orient Mitjà aquest llibre dóna veu a una dona oprimida, angoixada i casada amb un home del qual s'ha de fer càrrec després d'un accident. Aquesta, sota l'al·legoria de la llegenda afgana de "la pedra de la paciència" (sangue sabur en persa) obre el seu cor i manifesta els seus somnis, desitjos i sentiments en veu alta. La pedra, a la llegenda, acaba explotant per l'acumulació de tants sentiments i pensaments en el seu interior.

Aquest llibre parla de por, d'opressió, de crueltat, de dominació i d'odi però, sobretot, és una exaltació del valor de la paraula, de l'alienació a la qual han estat sotmeses (i estan encara) moltes dones al món. A aquestes dones se'ls impedeix la comunicació transformant-les en objectes i se'ls aplica la més cruel de les privacions negant, no només el diàleg, si no una cosa tan elemental com el dret a parlar i a mostrar-se. Fascinants m'han semblat els raonaments de la protagonista sobre l'esdevenir de la seva vida fins abans d'engendrar a les seves filles, un terrible síndrome d'Estocolm causat pel pànic i el més humà dels impulsos, l'instint de supervivència. L'opressió, els fanatismes i la intolerància explosionen en l'interior de la protegonista.

"En fin, imagina, estar prometida durante casi un año, y casada durante tres años con un hombre ausente, ¡está claro! Yo vivía con tu nombre. Ni siquiera te había visto, oído, tocado antes. Tenía miedo, miedo de todo, de ti, de la cama, de la sangre. Y al mismo tiempo era un miedo que me gustaba. Seguro que conoces esa clase de miedo que no te aleja de tu deseo, al contrario, te excita, te da alas, aunque temas quemarte. Ése era el tipo de miedo que yo tenía."

A partir del moment en què la protagonista entén que la seva situació ha donat un gir de 180º i que és ella qui té les regnes és quan la cruesa de les seves experiències aflora a la superfície. Quin magnífic retrat d'aquesta societat ofereix l'autor a partir de la vista dels talibans, quan li roben el seu Alcorà creient-la una prostituta i ella sent, de sobte, que té en el seu poder una arma amb la qual lluitar: el seu cos.

"Los hombres como él tienen miedo de las putas. ¿Y sabes por qué? Voy a decírtelo, mi sangue subur: cuando os folláis a una puta, ya no domináis su cuerpo. No es más que un intercambio. Vosotros le dais dinero, ella os da placer. Y puedo asegurarte que a menudo es ella quien os domina. Es ella quien os folla."

Tanmateix, el final del llibre, en la meva opinió, no és un final digne de la resta de pàgines que el precedeixen. Aquesta darrera dominació m'ha semblat innecessària aquesta última dominació. Passi el que passi, faci el que ella faci, al final ell sempre sortirà guanyant o, com a mínim, ella sortirà perdent. Sóc massa racional per creure que una persona després de tres setmanes en estat vegetatiu tingui forces per fer res, massa racional per no veure que aquest final és una picada d'ullet a la desesperació de la situació de la dona en aquests països on, facin el que facin i per inversemblant que sembli, elles sempre tenen més opcions de sortir perdent.


Queden, però, les paraules de denúncia de la protagonista, un necessari crit a la llibertat i a la tolerància.

Encerclant d'Atlas 2013: 04 De la Zaouia Ahansal a Agouti

04 De la Zaouia Ahansal a Agouti (26.06)

Etapa: 69 km - Link a Google Maps









Allotjament: Gîte Flilou - La Maison Berbère 


Tip del dia:
  • Desconnexió: em declaro una fervent buscadora de xarxes wifi (com una mena de saorí amb el mòbil a la mà cercant cobertura) però, en aquestes valls la connexió amb la natura és tan intensa que, fins i tot jo, recomano desconnectar i gaudir de la connexió amb tu mateix i amb la teva família.


Magnífiques estampes de la vida quotidiana a Amezray en l'època de la collita dels cereals

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...