dilluns, 14 juliol de 2014

Juliol 2014: Los Chicos Shokran

LOS CHICOS SHOKRAN
Autor: Jordi Mateo
Editorial: Sahara Ediciones
Origen: Regal Sant Jordi


Quan enguany vam decidir (per moltes i molt bones raons) que canviàvem el nostre viatge al Marroc de tres setmanes a finals de juny per dotze dies a la Setmana Santa, tots dos sabíem que en arribar l'estiu estaríem molt nostàlgics, amb "gusanillo moruno", que diria el meu bon amic Pablo. I, naturalment, així ha estat. Tanmateix, per aquelles coses del destí, vaig regalar per Sant Jordi aquest llibre al meu company i, realment, ha estat la millor teràpia.


Els qui em coneixeu ja sabeu que m'agraden molt els llibres d'en Jordi Mateo, que vaig plorar amb "Dímelo con un Tango" (cosa gens fàcil en mi) i que "Cuentos de Sidi Baqur" em va encisar, però he de reconèixer que, tot i que ja anava advertida, aquest llibre ha superat les meves expectatives. Perquè aquest registre irònic, sarcàstic i foteta que demostra l'autor en aquest llibre prové directament del seu profund coneixement del territori del qual parla, cap mena de dubte. I, personalment, a mi la gent ràpida de reflexes i de pensament és la que més motiva la meva atenció, què hi farem!

Així, cal advertir que, malgrat que és un llibre que parla del Marroc, entenc que no és un llibre que gaudiran aquells que no hi hagin estan mai, altres lectures es poden recomanar amb aquest objectiu. És un llibre per aquells qui hi hem anat a voltes i que serem capaços de reconèixer-hi els mil tòpics que et trobes només posar el peu al país.

Quan observava al meu company llegir el llibre a casa rient a "cor què vols" em  contagiava el riure també a mi. Em va arribar a explicar que va esclafir de riure a la Renfe de tornada a casa i que la gent el mirava com si fos el tocat de l'ala del vagó. Tanmateix, fins que vaig començar a llegir-lo no vaig entendre fins quin punt hom pot riure amb un llibre.

Tinc el costum de copiar cites dels llibres que llegeixo i anar-ho comentant, però la lectura ha estat tant amena que no he estat capaç de sintetitzar-ho. Només dir que a l'inici de cada capítol, l'autor hi insereix una cita d'algun personatge notable (Ruskin, Oscar Wilde, Dumas, Churchill, etc.) però les cites de Mark Twain m'han arribat totalment a l'ànima. Jo que sóc una fanàtica de les cites de Groucho Marx, a partir d'ara inclouré a Mark Twain en el meu "olimp particular de les cites". Només una de mostra:

"El éxito es la capacidad de ir de error en error sin perder el entusiasmo."

De debò, a aquells qui us agrada anar de tant en tant al Marroc, no us el perdeu. Reconeixereu personatges, potser no amb un nom propi concret (o potser sí!), però sí estereotips que tots ens hem trobat i, sobretot, situacions viscudes o patides. Però el que m'ha fet riure molt ha estat pensar en la meva pròpia "evolució" com a turista en aquest país (perquè viatger, un no arriba mai a ser-ho). En la meva defensa he de dir que, en viatjar normalment amb parella, mare o fills, m'he salvat de ser una "Chica Shokran" (de tota manera crec que no dono la talla). Però també he de confessar que he fet alguns milers de quilòmetres pel país amb la "Lonely Planet" a la motxilla (clar que aquest podria ser un altre tema, ja que aquesta guia i jo no ens posem mai d'acord amb les opinions sobre els allotjaments...).


En resum: he gaudit, he rigut molt i he passat unes hores de lectura amena. Avui en dia això no és poc, és gairebé màgia.

dissabte, 31 maig de 2014

Allotjament a la Vall del Tessaout

Si has decidit visitar la Vall del Tessaout, en realitat dóna ben bé igual on t'allotgis, el lloc és tan increïble que el tema de l'allotjament és completament banal. I aquest podria ser el punt i final d'aquesta entrada. Però fer això seria cometre una injustícia envers aquelles persones que ens han allotjat (acollit, més aviat) i que mereixen un reconeixement per l'interès demostrat, per la voluntat i, per què no, per la feina ben feta.

Es tracta d'una vall poc coneguda pel turisme en general, tot i que el turisme de muntanya fa anys que hi accedeix, on, tanmateix, hi ha oferta d'allotjament suficient per al turisme que hi arriba, sempre en forma de gîte d'étape. Crec poder afirmar que coneixem els dos millors llocs que hom pot escollir en funció de les necessitats, dos llocs regentats per dues famílies honestes que sabran mantenir el tresor tan sensible que tenen a les mans, aquesta petita vall amenaçada per l'arribada incomprensible i imminent de l'asfalt.

diumenge, 9 març de 2014

Octubre 2013. La kábila de Tzen

LA KÁBILA DE TZEN
Autor: Carlos Santiago
Editorial: Paperback
Origen: regal del meu amic Pablo


Tinc moltes ressenyes pendents i he escollit precisament aquest llibre per tornar a l'atac, un llibre que ens va regalar un bon amic i que, una vegada més, li agraïm que ho fes.

L'inici del llibre amb la simpàtica anècdota de la resurrecció del gall et posa completament en guàrdia perquè aquesta petita nota d'humor deixa entreveure el profund coneixement de la zona i de la seva gent per part de l'autor. Des de la resurrecció del gall "Manolete" fins la darrera de les pàgines, aquest llibre té una magnífica doble significació en funció de qui ho llegeixi, és a dir, que si per als melillenses la seva lectura significa reviure temps passats o recordar llocs i històries de la seva infantesa, per als no-melillenses implica l'inevitable despertar de l'interès per uns fets que, desgraciadament, els llibres d'història passaren molt pel damunt.

dilluns, 3 març de 2014

Allotjament a Moulay Idriss

Qui em conegui una mica sabrà la meva relació d'amor-odi amb Fes, haurà llegit les meves "sensacions" cada vegada que trepitjo aquesta ciutat... Doncs he de reconèixer que a Moulay Idriss vaig "patir" el mateix, per més greu que em sàpiga i per més que m'haguéssin advertit. Però ja feia tres anys que passava per la zona per anar a veure les ruines de Volúbilis i cada vegada ho havia posposat per la calor (viatgem amb dos nens petits) i enguany les temperatures eren més suaus, així que no ens ho vam pensar dues vegades i vam improvitzar una nit en aquesta ciutat Santa per veure la ciutat romana a primera hora del matí, a escassos quilòmetres.

La primera parada va ser a l'hotel Diyar Timnay, però ens va semblar tant fred i impersonal que vam continuar la recerca fins que un "caçapropines" ens va acompanyar a aquesta casa. Reconeixo que va ser una bona el·lecció, malgrat que no vaig aconseguir dormir més de dues hores en total. Es van sumar en mi diversos ingredients que van desembocar en un insomni tenaç: