dimarts, 30 de juny de 2015

(ABC del Marroc amb nens): V de vehicle propi pel Marroc


Decidir-se a baixar amb vehicle propi

Moments abans de la sortida
Sobre aquest tema se'n podria escriure un llibre sencer però no pas per la dificultat que comporta la circulació sinó perquè el terme "aleatori" es va inventar a les fronteres marroquines. Res és igual dues vegades i les aparents millores del sistema acaben complicant-lo encara més (si és que això és possible). Però si encara us crida la curiositat saber què cal i com cal portar el vostre vehicle per fer el guiri pel Marroc, us n'intentarem fer una breu pinzellada. No prometem aclarir gran cosa.

Les nostres primeres incursions al país les vam fer en avió per visitar ciutats concretes, poc a poc vam fer escapadetes en transport públic properes a la ciutat que utilitzàvem com a base. El següent pas va ser llogar un cotxe per fer ruta i, ho reconeixo, aquesta va ser la nostra perdició. Potser perquè habitualment viatgem amb nens i no haver de dependre d'horaris resulta molt útil o potser per la nostra manifesta al·lèrgia als tours organitzats, però el fet de sentir-nos lliures al volant d'un cotxe va despertar en nosaltres el "gusanillo moruno" que tan bé descriu el meu bon amic Pablo.

Va arribar un moment en què la suma del preu de l'avió i del lloguer del cotxe resultava força elevada i, per primer cop, vam plantejar-nos baixar el nostre propi cotxe. Hem calculat que per viatges de menys de dues setmanes no surt a compte considerant els preus elevats dels ferrys i del trajecte del Penedès fins al port de sortida. Tanmateix, més enllà del preu també hem anat veient que portar el nostre vehicle ens resol molts temes de logística i d'equipatge i, poc a poc, hem anat perfeccionant aquests trajectes i és aquesta experiència el que intentarem transmetre.

El vehicle

El més important no és el tipus de vehicle, sinó que hom en sigui el propietari. Si no és així o si es tracta d'un cotxe llogat, cal fer un document previ que es tramita al Consolat per tal de presentar-lo a la frontera. Per tant, eviteu-ho si podeu. No us podeu imaginar el que suposa quedar-te atrapat en una frontera per problemes d'aquest tipus.

Hi ha algunes qüestions de documentació que cal tenir preparades:
  • Reunir la documentació del vehicle: fitxa tècnica, carta grisa i ITV al dia. 
  • Tramitar la carta verda amb l'asseguradora: mai ens l'han demanat, però la llei diu que cal portar-la i en cas d'accident és imprescindible.
  • Portar imprès el formulari d'importació temporal del vehicle: també anomenat "D16 ter" per les autoritats marroquines. En aquest link heu d'introduir les dades del vehicle i del propietari que es demanen i portar-ho imprès al pas fronterer.

A banda d'això, sempre és recomanable fer una petita revisió de nivells, pressió dels pneumàtics i estat dels frens abans de qualsevol viatge en cotxe.

A partir d'aquí, cadascú es complica la vida com millor li ve de gust i, en funció del tipus de viatge, carrega el maleter amb els per-si-de-cas que cregui oportuns. Servidors porten sempre pinces per si ens quedem sense bateria, oli, líquid refrigerant i, de vegades, una segona roda de recanvi. No us alarmeu, allà reparen rodes i en poden aconseguir de noves.

I, per últim, hauríeu de saber quant mesura de llargada i alçada el vostre cotxe perquè us ho demanaran per comprar el bitllet de ferry. I estar preparats per fer-li una neteja a fons quan torneu.

Cotxe amb necessitat urgent de neteja

Escollir el trajecte en ferry

Això és tot un món perquè hi ha diverses possibilitats, però totes feixugues i cares.

Només hi ha dues maneres d'entrar al Marroc amb el propi vehicle: a través de territori espanyol (Ceuta o Melilla) o en un port marroquí (Nador, Alhucemas, Tanger-Med o Tanger-Ville). De les opcions que hem provat, no sabria dir quina és millor (o menys pitjor).  

Port de Tanger - Med
Des de territori espanyol hem entrat únicament a través de Melilla i per tal d'arribar al seu port actualment teniu tres possibilitats:

  • Des d'Almeria: acostuma a ser l'opció que escollim perquè és el port més proper a casa nostra i el ferry alguns dies és nocturn. Això ens permet plantar-nos a Melilla en menys de 24 hores i força descansats. Però no podia ser perfecte, ja que la naviera que opera aquesta línia és únicament la "Trasmediterranea" i, creieu-me, res pot ser més cutre. Diria que això mereix un apartat propi.
  • Des de Motril: si no us fa res circular un parell d'hores més, la "Naviera Armas" opera la línia que uneix aquesta ciutat amb Melilla amb vaixells moderns i nous de trinca, a preus força bons i a bona velocitat.
  • Des de Màlaga: aquesta opció no l'hem provat encara, però ja imaginem de què es tracta perquè la naviera és, de nou, la "Trasmediterranea". És la línia que més utilitzen els melillenses perquè té ferrys nocturns i perquè el vincle d'infraestructures entre les dues ciutats fa que aquest trajecte sigui habitual.

A partir del port de Melilla només cal creuar la ciutat i anar cap a la frontera. Tanmateix, si us ho podeu permetre, us recomano molt que dediqueu unes hores a la ciutat. Prometo que us sorprendrà i, a més, haureu deixat passat tot el batibull de cotxes que venen del ferry i és un luxe creuar quan tothom ja ha passat, us ho dic per experiència perquè res podrà superar mai la nostra primera experiència en el pas fronterer de Beni Enzar. Aquella frontera és ben bé un altre món.

Per entrar directament des de territori espanyol a un port marroquí actualment teniu diverses possibilitats:

  • Des d'Almeria: hi opera una línia que connecta amb el port de Nador. No l'hem utilitzat mai perquè ens resulta més cara, però ens han donat bones referències del port de Nador com a pas fronterer modern. Insistim, però, en que no podia ser perfecte, ja que la naviera que opera aquesta línia és únicament la "Trasmediterranea".
  • Des de Màlaga: hi opera la recomanable "Naviera Armas" i cobreix les línies fins als ports d'Alhucemas i de Nador. No tenim cap referència d'aquests trajectes.
  • Des d'Algeciras: diverses companyies connecten amb els ports antic de Tanger i el modern Tanger-Med, a uns 30 km cap a l'est. És una bona opció, bastant econòmica i amb molt bons horaris, però cal tenir en compte que Algeciras es troba a 1.100 km de casa nostra.

La nostra única experiència d'entrada directament a un port marroquí ha estat un parell de vegades en el trajecte d'Algeciras a Tanger-Med. És un bona opció a preus bastant competitius i amb una flexibilitat d'horaris molt gran degut a les diverses companyies que hi operen. Resulta força frustrant, però, que el trajecte en vaixell duri aproximadament 20 minuts però el trajecte total amb totes les gestions documentals i d'embarcament i desembarcament puguin arribar a les quatre hores. Tanmateix, hem de dir que el port de Tanger-Med és modern, estructurat i relativament ràpid. Una altra cosa és el comportament dels usuaris que per allà circulem.

La nostra experiència en el fet d'aprofitar el trajecte per dormir al ferry ha anat de millor a pitjor. El més gran encert en el primer viatge que vam fer al Marroc amb el nostre cotxe va ser passar la darrera nit en un ferry que cobria el trajecte Tanger – Barcelona en 26 hores. Poden semblar moltes hores, però ens va estalviar tornar a pujar amb cotxe per la costa espanyola, haver de fer una nit en ruta i ens va resultar pràcticament al mateix preu. Vam desembarcar a Barcelona amb la idea que hauríem de repetir aquesta experiència sense cap mena de dubte, perquè va ser la gran sorpresa d’aquell viatge.


L'embarcament al ferry

Els embarcaments de la Naviera Armas des de Motril no són representatius en absolut del que pot ser embarcar en un ferry. Tanta ombra, ordre,  senyalèctica i control d'accés et deixen gairebé sense alè. Però, com diem, són una excepció.

   
Port de Motril

La resta d'embarcaments que hem fet, tant des d'Almeria com des d'Algeciras, són absolutament desendreçats i aleatoris. Però els d'Amería, s'ha de reconèixer, poden arribar a considerar-se caòtics incrementats pel fet que sempre els hem realitzat de nit, moment en el que la zona de portuària s'assembla més a "Gotham City" que a cap altre lloc conegut.

Port d'Almeria

Aquestes situacions tenen alguns elements en comú, i no em refereixo a la truita de patates i les petxugues de pollastre arrebossades que acostumem a portar per matar el temps i la gana. 

Els ports ja són un món a part, amb les seves lleis i policia pròpia, certament. Entrar-hi significa entrar una mica a "terra de ningú". Tu hi entres amb el teu vehicle i amb la targeta d'embarcament a la boca i hi vas circulant per inacabables carrils que, tot fent mil giragonzes, t'acaben conduint a la darrera guixeta on un policia potser es mirarà la documentació que portes (o potser no) i, no t'enganyis, no t'indicarà cap on has d'anar a esperar-te amb el cotxe. Tanmateix, resulta força evident on cal anar: allà on hi ha una munió de cotxes parats un darrera l'altre en múltiples fileres. Sabreu que hi heu arribat quan comproveu que sou l'únic cotxe que no porta un matalàs o un wàter a la baca. I aleshores t'encomanes a la Verge demanant que realment aquella sigui la teva zona d'espera i que no acabis en un ferry amb destí al Golf Pèrsic.

Port d'Algeciras
I a matar el temps. Nosaltres acostumem a fer-ho menjant a dins el cotxe i a fora del cotxe o anant a fer un tomb per la terminal. No m'estranyaria trobar algun dia l'homòleg de Tom Hanks vivint en aquell indret amb l'aspecte barbut d'en Robin Williams a Jumanji.

Quan ja comences a desesperar és quan comença la diversió... Ara un cotxe engega el motor... ara un altre... ara un toca el clàxon... ara tres més... I comença la festa: les 15 fileres de cotxes s'han d'incorporar a un sol carril de circulació que mena fins a la panxa del vaixell, gairebé pornogràfic només d'imaginar-ho. Ara és el moment de felicitar el meu company i el morro que té: mai ens hem quedat enrera i ha demostrat ser tant hàbil com els propis marroquins en aquestes situacions traient el braç i el cap per la finestra, tocant discretament el clàxon i incorporant-se sense problemes al carril principal.

A partir d'aquí, bufar i fer ampolles. Després de la revisió de passaports i targetes d'embarcament, i potser un petit registre visual del maleter, ja pots embarcar. 

Un darrer advertiment per si encara us han quedat ganes de posar el vostre vehicle i vosaltres mateixos en aquesta aventura: la bodega on estan estacionats els vehicles resta tancada durant tot el trajecte, de manera que recordeu d'agafar allò que creieu que necessitareu, especialment si és un trajecte nocturn. Malgrat el que pugueu veure després, no, no cal portar mantes ni neveres portàtils ni olles a pressió ni teteres ni síndries. Simplement potser el pijama, un llibre, el raspall de dents i unes xancles (ja ho entendreu més endavant).

El trajecte en ferry

Els trajectes curts (30 minuts) com el d'Algeciras - TangerMed no donen ocasió de fer res més que la documentació. La meitat dels tràmits fronterers es fan a l'interior del vaixell quan tothom ja és dins i han tancat portes. A la cafeteria es situen dos gendarmes que revisen passaports i documentació del vehicle. Així, un cop al port marroquí de destí s'alleugereixen els tràmits. Amb una mica de sort us sobrarà una estoneta per fer fotos al "Pinyó de Gibraltar", que diu la meva filla.


Matant el temps
Els trajectes mitjans (4-6 hores) com el de Motril - Melilla requereixen una mica més de preparació. Com que no cal fer-hi paperassa, cal buscar un lloc còmode a alguna de les cafeteries i posar-te a llegir aquell llibre que no tens mai temps d'acabar. Això sí, per més que corris, la meitat dels sofàs còmodes ja estaran ocupats per persones embolcallades en mantes i dormint que sembla que portin allà algunes hores. No t'enganyis: tots heu pujat al mateix moment. De vegades tens la sort que omplin la piscina de coberta i pots remullar la canalla (o tu mateix) una estona.

Els trajectes nocturns (9 hores) com el d'Almeria - Melilla són els que poden arribar a acumular el màxim nombre d'anècdotes en poques hores. Les nostres experiències en aquest camp han anat "de més a menys", és a dir, que poc a poc el servei ofert per la Trasmediterranea ha anat empitjorant fins arribar gairebé al límit del patetisme en el darrer trajecte que hem fet fa uns mesos. El principal problema és que no es pot escollir el vaixell i la Llei de Murphy de vegades resulta cruel. Des de la darrera Setmana Santa, abans de decidir-me a fer aquest trajecte m'asseguraré de saber quin és el vaixell que el cobreix. 

Las Palmas de Gran Canaria: a evitar!

Un consell d'amiga: si veieu que el vaixell es diu "Las Palmas de Gran Canaria", considereu la possibilitat de fer uns quilòmetres més fins a Motril i agafar un altre vaixell. D'aquest vaixell en concret, situat al top del rànquing de la cutresa, puc dir que:
  • Quan el meu fill el va veure al moll va dir: "I la resta del vaixell on és?".
  • Quan vam arribar al passadís dels camarots (de 55 cm d'amplada) els nens van dir: "És com les plantes baixes del Titanic."
  • Quan els nostres amics de Melilla van saber que hi havíem vingut des d'Almeria van dir: "Pero eso todavía navega?".

I no exagero.

A més, vam passar una nit gloriosa amb un temporal de llevant, en un camarot sense finestra, amb el vaixell fent espetecs per tot arreu, sense poder aclucar ull. Ara que ho veig amb perspectiva, realment havia d'estar desesperada per dutxar-me en aquell racó infecte (d'aquí la necessitat de les xancles).

   
 

No comment

PD: No tinc res en contra de Trasmediterranea. Fins i tot diria que algun trajecte que hem fet amb el "Sorolla" no ha estat malament. Tanmateix, que a la seva web hom agafi un camarot amb bany i arribis al port i et diguin que "potser" no en té, que no puguis escollir si el teu camarot té finestra o no i que tinguin vaixells més antics que jo mateixa (literalment i us garanteixo que ja fa dies que vaig fer la primera comunió) em sembla que és molt millorable.


El desembarcament del ferry

Aquesta és part que més m'agrada: res pot agradar-me més que arribar a una ciutat des del mar. Ja ho deia en Thomas Mann a "La mort a Venècia", que la millor manera d'arribar a la ciutat adriàtica és des de l'aigua.

Veus com s'aproxima la costa mentre menges i beus alguna coseta, fas les obligatòries fotos i, tan bon punt avisen que les bodegues estan obertes, te'n vas cap al cotxe a esperar que et deixin desembarcar. Acostuma a ser una maniobra força ràpida i menys caòtica que l'embarcament. 

Un cop a terra, si arribes a territori espanyol, únicament et revisaran el maleter (i no sempre) i si arribes a territori marroquí, caldrà completar els tràmits de passaports i vehicle.

I a tirar milles!

 
Arribada al Port de Melilla

Les carreteres

No és pas necessari ni imprescindible moure's pel Marroc amb un 4x4, contràriament al que tothom pensa i manifesta. En aquest aspecte, i si no teniu pensat d'anar a fer pistes de muntanya, us hi sentireu com a casa perquè hi ha carreteres asfaltades i modernes autopistes de peatge. 

Respecte de la xarxa viària, cal tenir en compte que els marroquins són molt funcionals i a les seves carreteres (fora de la xarxa nacional i de vegades també) únicament asfalten uns 3 metres d'amplada, deixant a ambdues bandes un voral de grava prou ample com per poder-hi baixar i circular en el cas de creuar-te amb un altre vehicle. Aquestes maniobres són les que acostumen a fer punxar rodes si hom no les fa amb cura. 



L'estat de les carreteres és acceptable generalment, sobretot per aquell que hi va de turisme i no les ha d'utilitzar en la seva vida diària. Tanmateix, el manteniment és escàs o inexistent en zones de muntanya. Una de les frases que més hem repetit és que "sempre és millor una pista mantinguda que una carretera asfaltada deteriorada". Així, la xarxa de carreteres està prou bé com per fer-la amb un turisme. I moltes de les pistes també però naturalment cal informar-se abans de llençar-s'hi, eh! 

Avís a navegants. Si us informen que:

  • una carretera asfaltada està en bon estat: aneu amb precaució poden haver-hi forats on hi càpiga una cabra.

Carretera marroquina normal
  • una carretera asfaltada no està en bon estat: no m'ho han dit mai, per ells si està asfaltat (estigui com estigui l'asfalt) et diran que està bé.
Carretera marroquina en mal estat
  • una pista està bé: totalment ambigu. Pot significar que es tracta d'una pista molt transitada i recentment mantinguda on hi poden circular porsches o simplement pot significar que s'hi pot circular. I ells són capaços de circular per tot arreu. Molt de compte, però s'ha de reconèixer que les pistes on s'hi circula acostumen a estar en bon estat i únicament es deterioren a les proximitats dels rius i en creuar torrents.
Pista per a porsches

  • una pista està difícil: això no t'ho diran mai. Et faran una explicació tan llarga com incomprensible que inclourà diverses vegades la combinació de les paraules riviere (riu) i jbel (muntanya). Aquí és on necessitareu el 4x4 i més valor del que jo tinc.

Pista dificil

Un darrer advertiment necessari: controleu molt la velocitat, especialment a les entrades i sortides de les poblacions i a les autopistes. Els radars hi abunden i, no us enganyeu, son vertaderament modern i potents: quan tu veus el radar ja t'han caçat. Acostuma a haver controls de Gendarmerie a les entrades i sortides de totes les ciutats i poblacions importants que acostumen a parar-te i, de vegades, et revisen el passaport. Res més.

Ah! I molta precaució de nit, que les llums no les utilitzen gaire. Es poden trobar cotxes sense llums, camions sense llums, ciclistes sense llums, vianants sense llums i rucs sense llums. Molt de compte!


Carburant i reparacions

Hi ha benzineres, no hi patiu. I funcionen com les d'aquí. Bé, no del tot, l'autoservei no existeix i sempre hi ha un senyor disposat a posar més carburant de la capacitat real que té el dipòsit del teu vehicle. Tampoc hem observat mai cap efecte advers de la qualitat del gas-oil en el nostre vehicle.

 
Benzinera a Imilchil

Les reparacions més comunes que ens han calgut han estat les relacionades amb les rodes i l'experiència és bona. En qualsevol població hi ha sempre algú que les repara prou bé i per un preu molt ajustat. Un altre tema és si t'han de portar una roda nova, això pot ser lent, molt lent, potser alguns dies. Tanmateix, són capaços de fer reparacions en rodes que nosaltres hauríem donat per perdudes.

 
Mecànic a Boumalne

Tanmateix, malgrat tot l'anteriorment exposat, us animo a conduir pel Marroc. Jo ho he fet alguns milers de quilòmetres. I si jo ho he fet, vosaltres també podeu.

diumenge, 2 de novembre de 2014

Octubre 2014: Herejes

HEREJES
Autor: Leonardo Padura
Col·lecció: Andanzas
Editorial: Tusquets
Origen: Biblioteca

La meva vida és perdre'm i retrobar-me, ho faig sovint i m'agrada. I porto una temporada d'abandonament del blog i no pas perquè no tingui coses a escriure, de fet, tinc més coses que mai sobre els viatges que fem amb el nostres fills, sobretot pel Marroc. Però han estat tants viatges, tantes setmanes de preparació, tants merders a la feina (i el que no és la feina) que no he trobat el moment de redactar dignament coses que puguin interessar a algú a banda de mi mateixa. Prometo esmenar-ho.

El que no he deixat en absolut de fer és llegir, molts llibres i molt diversos. I és aquest darrer llibre que he llegit, que res té a veure amb els nostres viatges, que m'ha despertat ganes de parlar-ne. M'envolten company i amics amants de la novel·la negra i ja havia llegit altres llibres del mateix autor cubà, amb el seu detectiu genial, en Mario Conde, amb resultat molt satisfactori. Però el profund fonament intel·lectual que té aquesta novel·la m'ha fet considerar-la digna de parlar-ne una mica. Animeu-vos, val la pena. Però aviso: és per llegir-la amb calma, en tardes d'aquelles en les quals no tens més compromís que la pròpia lectura.

Si ésser heretge significa ésser algú que sosté dogmes o opinions diferents a l'ortodòxia (religiosa, normalment), el que ens manca en els nostres dies és una mica d'heretgia, aleshores, no?

dilluns, 14 de juliol de 2014

Juliol 2014: Los Chicos Shokran

LOS CHICOS SHOKRAN
Autor: Jordi Mateo
Editorial: Sahara Ediciones
Origen: Regal Sant Jordi


Quan enguany vam decidir (per moltes i molt bones raons) que canviàvem el nostre viatge al Marroc de tres setmanes a finals de juny per dotze dies a la Setmana Santa, tots dos sabíem que en arribar l'estiu estaríem molt nostàlgics, amb "gusanillo moruno", que diria el meu bon amic Pablo. I, naturalment, així ha estat. Tanmateix, per aquelles coses del destí, vaig regalar per Sant Jordi aquest llibre al meu company i, realment, ha estat la millor teràpia.


Els qui em coneixeu ja sabeu que m'agraden molt els llibres d'en Jordi Mateo, que vaig plorar amb "Dímelo con un Tango" (cosa gens fàcil en mi) i que "Cuentos de Sidi Baqur" em va encisar, però he de reconèixer que, tot i que ja anava advertida, aquest llibre ha superat les meves expectatives. Perquè aquest registre irònic, sarcàstic i foteta que demostra l'autor en aquest llibre prové directament del seu profund coneixement del territori del qual parla, cap mena de dubte. I, personalment, a mi la gent ràpida de reflexes i de pensament és la que més motiva la meva atenció, què hi farem!

dissabte, 31 de maig de 2014

Allotjament a la Vall del Tessaout

Si has decidit visitar la Vall del Tessaout, en realitat dóna ben bé igual on t'allotgis, el lloc és tan increïble que el tema de l'allotjament és completament banal. I aquest podria ser el punt i final d'aquesta entrada. Però fer això seria cometre una injustícia envers aquelles persones que ens han allotjat (acollit, més aviat) i que mereixen un reconeixement per l'interès demostrat, per la voluntat i, per què no, per la feina ben feta.

Es tracta d'una vall poc coneguda pel turisme en general, tot i que el turisme de muntanya fa anys que hi accedeix, on, tanmateix, hi ha oferta d'allotjament suficient per al turisme que hi arriba, sempre en forma de gîte d'étape. Crec poder afirmar que coneixem els dos millors llocs que hom pot escollir en funció de les necessitats, dos llocs regentats per dues famílies honestes que sabran mantenir el tresor tan sensible que tenen a les mans, aquesta petita vall amenaçada per l'arribada incomprensible i imminent de l'asfalt.