diumenge, 9 març de 2014

Octubre 2013. La kábila de Tzen

LA KÁBILA DE TZEN
Autor: Carlos Santiago
Editorial: Paperback
Origen: regal del meu amic Pablo


Tinc moltes ressenyes pendents i he escollit precisament aquest llibre per tornar a l'atac, un llibre que ens va regalar un bon amic i que, una vegada més, li agraïm que ho fes.

L'inici del llibre amb la simpàtica anècdota de la resurrecció del gall et posa completament en guàrdia perquè aquesta petita nota d'humor deixa entreveure el profund coneixement de la zona i de la seva gent per part de l'autor. Des de la resurrecció del gall "Manolete" fins la darrera de les pàgines, aquest llibre té una magnífica doble significació en funció de qui ho llegeixi, és a dir, que si per als melillenses la seva lectura significa reviure temps passats o recordar llocs i històries de la seva infantesa, per als no-melillenses implica l'inevitable despertar de l'interès per uns fets que, desgraciadament, els llibres d'història passaren molt pel damunt.

He de confessar que m'he sentit profundament ignorant en llegir aquest llibre i, reconeixo sense vergonya, he hagut de parar de llegir en innombrables ocasions per tal que "Sant Google" o "Santa Wikipèdia", entre d'altres, m'il·luminessin una mica perquè no volia llegir-me aquest llibre com una novel·la més, li volia treure tot el suc. Crec que l'objectiu de qui ens va regalar el llibre està sobradament aconseguit: ha obert en nosaltres la curiositat sobre els fets succeïts al Rif a principis de segle passat, com si no en tinguéssim prou amb el "gusanillo moruno" que patim!

Els personatges del llibre, molt ben construïts alguns d'ells, estic segura que deuen ser molt prototípics de la zona i del moment, segurament amb alguns exemples vivents avui dia. Des de l'inici tenia clar que el personatge de Carmen, àlies "La Rubia", m'agradaria perquè tenia tots els ingredients per empatitzar-hi en ésser una dona pràctica, desperta, diligent, espavilada i, també, carinyosa. El seu contrapunt, el sergent Ramírez, un militar de carrera com molts n'hi deu haver hagut a la zona i, tanmateix, resulta amable al lector perquè, malgrat tot, és una persona amb inquietuds, presoner de la seqüela d'un conflicte sense sentit. Tinc la mania de posar cara als personatges (per això quan veig les pel·lícules dels llibres que he llegit mai m'agraden, a excepció de "El cielo protector" perquè John Malkovich és insuperable) i en el cas d'Abderraman únicament tenia en ment la foto de la portada de "Cuentos de Sidi Baqur" del genial Jordi Mateo, aquell típic ancià marroquí a qui series incapaç d'atribuir-li una edat i la mirada del qual amaga moltes vivències i, també, un cert misteri. Aquest personatge és una víctima més de l'absurd de la guerra, quelcom que el llibre mostra molt clarament. He de confessar també que el personatges de Joan Muné m'ha resultat simpàtic, probablement per ésser un prototipus de català molt determinat, però també per identificar moltes de les seves situacions amb històries explicades pel meu pare i el meu avi. També he rigut molt pensant en que el traïdor havia de ser català! Els personatges del "Moro Gato" i "Aicha Kandisha", dos habituals entre les llegendes de la zona i que són gairebé personatges mitològics, tenen, en la meva opinió, menys força de la que m'hauria agradat. Per últim, el personatge del morabit Ben Salam, un bonic exemple de persona vinculada a la seva comunitat, amb els éssers humans que l'envolten, una persona sàvia amb grans conviccions i de gran generositat, resulta un antídot magnífic contra la plaga del radicalisme, el del món àrab i també el nostre.

De la mateixa manera que li poso cara als personatges, no puc evitar buscar símils als llocs i, així, quan un dels personatges arriba per mar a Melilla, ha estat com reviure la primera vegada que vam veure la ciutat des del ferry, amb paral·lela ignorància respecte del que hi trobaríem, malgrat que en el nostre cas fou amb molta més il·lusió i amb la certesa de tenir uns guies excepcionals:

"Luego, un amanecer, vio unas montañas elevarse sobre la bruma: era África. Esperaba encontrar una ciudad árabe de construcciones orientales como las de los cuentos, pero Melilla era una ciudad amurallada colgada de los acantilados, parecida a Peñíscola."

"El olor del Oriente se coló en la nariz de Joan y allí se escondió para no salir jamás. (...) A través del tembloroso cristal de la "coa", Joan vio una ciudad mediterránea como la suya pero con un aire de provisionalidad sospechosa."

"Constituían una heterogénea población donde convivían razas, religiones y profesiones, juntas pero no revueltas. Una ciudad que soñaba ser Tánger."

Comparteixo totalment aquestes primeres impressions sobre la ciutat, a les que, en la meva opinió, trauria "l'aire de provisionalitat" (perquè una ciutat amb un "mamotreto" com el que té al mig del port ja no en te res de provisional) i hi afegiria la sensació d'ofegament per culpa de la maleïda tanca de la frontera (coses de conèixer les ciutats amb noranta anys de diferència).

I amb la mania de posar-li imatge a tot, veia la kábila de Tzen ben amagadeta en el cràter que forma el Gurugú, envoltada d'alts cims i agulles basàltiques, però més lluny del mar. No us penseu que no vaig mirar si Tzen existia... perquè de tant en documentat que està el llibre, podria existir perfectament.

"Un círculo de montañas demasiado perfecto para ser cierto; en el interior de la hoya dos colinas pegadas y dentro...nada: la posible orografía no estaba señalada."

Personatges i escenaris a part, aquest llibre té dos grans temes en el seu rerefons que m'han cridat l'atenció. El primer és que aconsegueix tractar el desastre d'Annual sense parlar-ne, sense recrear-se en la virulència del combat i sense posicionar-se clarament en cap dels dos bàndols. El segon tema és els efectes que produeix l'absurd de la guerra i la postguerra en els seus participants, perquè no està gens clar qui són els vencedors i qui són els vençuts i, sobretot, el valor que se li dóna a l'ésser humà en valor absolut sense embrutar-lo amb nacionalitats i ideologies.

"...se estaba produciendo una mutación y los oficiales se iban haciendo cada vez más moros y los moros seguían tan moros como siempre."

"Era otro mundo que estaba a su alrededor, aparentemente sin importancia. Una realidad oculta que impregnaba el aire, las montañas y a la gente del Rif. (...)Por otro lado, tal y como se había escrito la historia, existía una gran confusión a la hora de distinguir al supuesto enemigo del posible enemigo. (...) En el Rif dar por hecho la sumisión era como firmar tu sentencia de muerte."

"Lo que no comprendía era lo del "enemigo". El juego caprichoso por el cual el amigo pasaba a ser lo contrario y había que matarlo."

"¿Salvajes? En esta tierra todos nos llamamos salvajes unos a otros. Los de una kábila a los de la otra, los de un aduar a sus vecinos, una pariente a otro. Y así, querido Abdulá, aunque pasen dos siglos, no conseguiremos la unificación del Rif. Los cristianos siempre tienen en sus bocas esa palabra para hablar del moro y ellos son los más salvajes aunque dicen ser los más civilizados. ¿Hay algo más salvaje que obligar a otros a que piensen como tú y olviden lo que son?"

En definitiva, més enllà de demonitzar a un bàndol o a l'altre, acabes simpatitzant amb ambdós, la misèria i la pobresa d'uns no és tant diferent de la dels altres.

Per anar acabant, hi ha quatre magnífiques cites que he tret del llibre que no tenen desperdici. La primera parla de quelcom que aquests dies està que crema, la unitat d'Espanya, un tema del qual no parlo, però aquest paràgraf m'ha semblat molt enginyós, especialment per la sorprenent semblança amb el to que s'utilitza en alguns programes de televisió darrerament:

"No había nadie allí, pero en el aire flotaba la presencia de sus habitantes. Espesos olores a pies, ingles y sobacos venidos de toda la geografía española: requesón vasco, anchoas en salazón de Andalucía, botillo del Cierzo, ..., todo revuelto y podrido. Era el olor de la unidad de España (...)."

La segona em semblà curiosa per la seva fina i elegant contradicció:

"Si Proust hubiera vivido aquí estos veinte últimos años no habría escrito "En busca del tiempo perdido", no habría tenido tiempo."

La tercera, perquè no hi puc estar més d'acord, temes libidinosos a part, la millor manera de gaudir de les persones i de la seva companyia és menjant.

"Si hay algo que una más que las personas, además de fornicar, es comer juntos."

La quarta i darrera havia de ser la meva preferida. La Rubia resumeix molt bé l'origen de la majoria de conflictes actuals:

"Carmen le dijo una vez que la gente en general, y sobre todo la que manda, cree que los demás no tienen historia. Que ni sufren ni padecen y que están siempre dispuestos para que les pongas unas riendas y te subas encima. Y eso se termina pagando. Como siempre, su mujer tenía razón y más le valía hacerle caso."


Del final del llibre en parlem quan us l'hagueu llegit tot, d'acord? Per aquí casa hi ha diverses opinions al respecte...

dilluns, 3 març de 2014

Allotjament a Moulay Idriss

Qui em conegui una mica sabrà la meva relació d'amor-odi amb Fes, haurà llegit les meves "sensacions" cada vegada que trepitjo aquesta ciutat... Doncs he de reconèixer que a Moulay Idriss vaig "patir" el mateix, per més greu que em sàpiga i per més que m'haguéssin advertit. Però ja feia tres anys que passava per la zona per anar a veure les ruines de Volúbilis i cada vegada ho havia posposat per la calor (viatgem amb dos nens petits) i enguany les temperatures eren més suaus, així que no ens ho vam pensar dues vegades i vam improvitzar una nit en aquesta ciutat Santa per veure la ciutat romana a primera hora del matí, a escassos quilòmetres.

La primera parada va ser a l'hotel Diyar Timnay, però ens va semblar tant fred i impersonal que vam continuar la recerca fins que un "caçapropines" ens va acompanyar a aquesta casa. Reconeixo que va ser una bona el·lecció, malgrat que no vaig aconseguir dormir més de dues hores en total. Es van sumar en mi diversos ingredients que van desembocar en un insomni tenaç: 

  1. la meva paranoia habitual se li va sumar la "sensació que tinc quan estic a Fes", és a dir, mal rollo.
  2. A una digestió d'un sopar més abundant de l'habitual (i deliciós) se li sumà un parell d'hores dedicades a la meva feina amb el portàtil (i els nervis que implica).
  3. A una festa femenina a la planta baixa de la casa se li van sumar un d'anar i venir d'homes que van anar arribant i sortint de la casa fins altes hores de la nit.
  4. Al timbre incessant de la casa se li va sumar una àvia roncant estirada a terra just a sota la nostra finestra... 
Resultat: vaig començar a paranoiar pensant que ens havíem tornat a allotjar en un bordell (sí, no seria la primera vegada...) i vaig passar una nit de merda. Vist en perspectiva reconeixo la meva paranoia, ja ho sabeu, diuen que errar és de sabis. Quan em vaig llevar i vaig adonar-me que les dones reunides eren amigues de la propietària que venien a fer una celebració familiar i els homes que arribaven eren peregrins que venien a passar la nit a la terrassa per uns pocs dírhams em volia amagar sota una pedra. 

MAISON D'HÔTES EL KASSABA - DAR DIYAFA

Bab Kasbah, num. 32 - Moulay Idriss
Tel: +212 0535544354
Email: ihesan2004@hotmail.com
Links: Web - Tripadvisor
Preu: 350 DH B&B

 

 

 

 


 
 (clicar sobre les imatges per ampliar-les)


SITUACIÓ: després de les portes de la kasbah de la ciutat, encara que trobar-ho no té molta dificultat. Hi ha algun cartell indicant la casa ( posa Dar el Kassaba - Dar Diyafa ) des de la carretera principal. Un cop es creua la porta de la kasbah (a peu) cal anar recte i prendre la primera a la dreta, la casa està a uns cinquanta metres. És una zona molt tranquil·la.

ARQUITECTURA: Casa familiar amb moltes habitacions transformada en allotjament. A la planta baixa hi ha la cuina i el saló, a la planta primera hi ha algunes habitacions i una terrassa, a la segona planta la distribució és similar i a la teulada hi ha una gran terrassa amb unes vistes magnífiques. La casa està "molt decorada" per una família musulmana i molt practicant.

SERVEI I NETEJA: Els propietaris són una amable família amb dos fills que intenten que l'hoste se senti com a casa però sense ser pesats. Parlen només una mica de francès i àrab, encara que hi posen molta voluntat. La neteja és impecable, cap objecció.

CLIMATITZACIÓ: No hi ha climatització. A finals de juny feia una mica de calor a les habitacions.

HABITACIÓ: La nostra era una habitació familiar per a sis persones amb bany encara que nosaltres som quatre, així que vam estar-hi molt amples. La roba de llit estava molt neta i tot era senzill però cuidat.

BANY: Bany amb dutxa integrada en el mateix espai, és a dir, que quan un es dutxa es mulla tot. Vam haver de demanar que ens engeguessin l'escalfador de l'aigua calenta. Ens van facilitar tovalloles.

RESTAURACIÓ: excel · lent! Ens van preparar un dels millors couscous que hem menjat al Marroc, un couscous T'faya, el meu favorit, preparat per la propietària de la casa. L'esmorzar també va ser complet i saborós. Una bona opció és quedar-se a dinar a la casa perquè l'oferta a Moulay Idriss és bastant mediocre.

RESERVA: Vam anar-hi sense reserva i no hi va haver cap problema.

ALTRES: Disposen de connexió internet i hi ha un pàrquing proper i molt econòmic (20 DH la nit sencera).

CURIOSITATS: La nostra nit va ser força atrafegada per la presència d'un grup de peregrins que van arribar tard, tot i que imaginem que es tracta d'un fet puntual.

Allotjament a Errachidia

No formava part dels nostres plans allotjar-nos a Errachidia i, sincerament, no crec que torni a passar però aquest darrer estiu veníem del Dadès en direcció cap al nord i amb la intenció de dormir a Goulmima. La nostra amiga Marta ens havia aconsellat per anar amb canalla la "Maison d'Hôtes les Palmiers", però en arribar-hi vam veure que, primerament, havia canviat de nom i, en entrar-hi, també havia canviat de propietaris amb un desastre de resultat: el que havia estat una caseta amb jardí al costat del Ksar i del palmeral havia esdevingut un antre ple de mosques i caques de gat, almenys quan nosaltres ho vam veure. Per tant, vam fugir per cames i vam decidir de continuar cap al nord.

En arribar a Errachidia vam fer el que no s'ha de fer mai: quedar-nos al primer lloc. Quan l'endemà al matí descobreixes que el segon i el tercer dels hotels eren probablement millors i més barats fa molta ràbia, però feia moltíssima calor i els nens estaven una mica cansats, així que ens vam rendir fàcilment. 

Tot i que és un hotel preciós, és altament probable que no hi tornem per dos motius: va ser l'allotjament més car de tot el viatge (amb el súperdescompte que ens van aplicar vam sortir per 800DH per dormir i esmorzar) i perquè és l'únic lloc on vam conviure amb cuques (escarbats) més grans del que hi ha per les nostres terres. Els meus fills encara l'anomenen "l'hotel de luxe dels escarbats).

HOTEL LE RIAD 
Carretera de Goulmima - Errachidia
Tel. :+212 (05 )35791006
Email: info@hotelleriad.com
Links: Web - Tripadvisor
Preu: 800 DH habitació quàdruple B&B


 

 



(cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)

SITUACIÓ: Situat just a l'entrada a la ciutat venint de Goulmima amb dos hotels de característiques similars al costat. Se situa als afores de la ciutat, de manera que cal caminar un llarg tros o agafar el cotxe per anar al centre.

ARQUITECTURA: Bonic conjunt d'edificacions de nova construcció. Les habitacions es situen en pavellons al voltant de la gran piscina. Espais comuns i menjador decorats amb luxe i gust. Bonics jardins entre els edificis.

SERVEI I NETEJA: Servei de recepció bastant fred i servei de menjador molt distant. Neteja acceptable a les habitacions i molt més acurada en espais comuns i jardins.

CLIMATITZACIÓ: Aire condicionat i bomba de calor a les habitacions.

HABITACIÓ: Molt àmplia per a quatre persones amb un llit doble, un llit individual i un sofà que es transforma en llit. Decoració i il·luminació cuidades. Televisió amb canals internacionals.

BANY: Molt gran i ben equipat, fins i tot amb assecador de cabell.

RESTAURACIÓ: Únicament vam tenir ocasió d'esmorzar i el bufet era bastant mediocre i escàs. El suc de taronja tan artificial que desmereixia el bonic entorn en què se serveix.

RESERVA: Vam anar-hi sense reserva i disposaven d'habitacions, és un hotel molt gran.

ALTRES: Tenen wifi en espais comuns i també a les habitacions. Hi ha aparcament just a la porta.

PROBLEMES : Abans d'anar-nos a dormir vam veure que els sobreeixidors dels desaigües de l'habitació tenien un tap de paper higiènic i el vam treure pensant que era un descuit o una gamberrada. Al matí havien sortit diversos escarabats que estaven pel bany i fins i tot un d'ells va arribar a l'habitació. Ho vam comunicar a recepció i es van disculpar dient que tenen un problema amb les clavegueres i que fan tot el que poden. Realment ens va semblar que deien la veritat.

divendres, 8 novembre de 2013

Allotjament a Agouti (Vall dels Aït Bou Guemez)

Avui un bon amic em deia que Marrakech s'ha convertit en una ciutat lowcost de "seudoaventureros y snobs en busca de su riad soñado". M'ha fet pensat molt. No he tingut la sort de poder conèixer el Marroc de fa vint anys i m'he hagut d'iniciar en el context que ara vivim i, tanmateix, m'ha fet sentir que té molta raó. Els meus viatges són una contínua recerca, en tots els aspectes (l'allotjament entre ells), i el que aquí em dedico és a donar consells pràctics per tal de treure ferro al fet de moure's amb nens. Però no he posat la meva ànima en aquesta sèrie d'articles sobre allotjament, he estat simplement funcional, i, malgrat que el meu gran amic Pablo m'anomena MontseBooking amb força raó, avui us entrego quelcom que guardo molt profund en els meus millors records, dos llocs que m'han fet sentir que m'hi podria passar molt de temps, dos llocs on m'amagaria del món si em calgués.